Per què algunes persones s’estranyen que l’altre hagi canviat, si de fet canviem contínuament?
Igual que no et banyes mai en les mateixes aigües d’un riu, tampoc veus mai les mateixes coses de la mateixa manera, tot i tenir una idea de permanència que et fa pensar que tot és igual i que res no es mou. Sempre veus les mateixes muntanyes, les mateixes platges o les mateixes ciutats, però en realitat cada dia són diferents, per la llum, pel soroll, pel dia que fa o per la boira. Les muntanyes, les platges, els rius i les ciutats canvien, i nosaltres també.
Les persones també aparentem ser sempre les mateixes, i en essència ho som, ho diuen les fotografies, i tot i així, també és veritat que mai no som iguals. Totes les experiències que anem acumulant ens van modelant. A vegades el canvi es produeix molt a poc a poc i a vegades sobtadament, però sempre es produeix.
El fet que algú s’estranyi quan dius: “això ja no m’agrada”, “això ja no ho vull”, “ara ja no sóc així”, “prefereixo fer-ho diferent”, “necessito més” o “et demano menys”, és degut a la no observació o a la fantasia.
Si no observo prou a l’altre, pot ser que no vegi el canvi progressiu i arribi el dia que em trobi davant d’una persona que no conec. Hauré viscut en una fantasia teòrica i purament mental de l’altre com la persona que un dia vaig conèixer. Agafat a aquesta idea de “ja et conec” o de “jo ja era així quan ens vam conèixer”, la vida va passant sense que t’adonis dels canvis, malgrat que aquests es van produint irremeiablement.
El canvi no es pot aturar.
