Hola Cinèfils. Què us sembla si ens veiem aquest diumenge a les 6h de la tarda a Miralles i veiem SEIS DIAS CORRIENTES de la Neus Ballús? No sé si podrem riure una mica de la vida quotidiana però ho intentarem.
Anima’t a venir!!
T 669388447
Diumenge ens trobem a Miralles a les 6h de la tarda per veure Hierve de Philip Barantini. Tindrem un Stephen Graham que davant dels fogons ens farà viure la cuina en el seu punt més tens.
Anima’t i vine!! 669388447
Posted in Pel·lícules, Reflexions
Tagged cinema, Hierve, Philip Barantini, Stephen Graham
Segurament hi ha dues maneres de portar l’enyorança de no poder estar a prop de qui estimes molt. Una, enfadant-te i queixant-te de la distància obligada, i una altra en la que no dius res però en la que sents que d’alguna manera alguna cosa a dins teu es va apagant.
La primera forma d’enyorança és com tenir un polvorí dins en el qual qualsevol espurna fa focs artificials, i la segona forma d’enyorança és com més secreta i desapercebuda, és com que de mica en mica i dissimuladament et vas omplint d’espera, de resistència, de paciència, però tot tenyit d’una tristesa aparentment invisible.
I finalment ha arribat el dia que et veig al cap del carrer i l’enyorança em surt a l’exterior… i t’abraço… i sento com tot aquest rebost d’esperança desborda inesperadament com l’escuma d’una copa, amb llàgrimes d’il·lusió, sanglots de descompressió del cor, i una necessitat immensa que no s’acabi mai aquesta sensació. Per fi t’abraço…
Ara que aquest confinament es va relaxant i podem retrobar-nos, tenim l’oportunitat de sentir com és de difícil la distància social. Experimentem sensacions estranyes, sensacions noves i contradictòries, sentides en el cos quan trobes inesperadament a un amic i el primer que sents és que el voldries abraçar, sí, llençar-te als seus braços, com si aquesta abraçada pogués sanar totes les necessitats afectuoses reprimides durant aquest maleït confinament. Però de forma immediata et ve la idea de: “No, no, no ho pots fer” al mateix temps que veus idèntica prohibició en el cos de l’altre. I comença a duo aquell gest interromput sobtadament que fa tirar enrere la passa iniciada, i també l’esquena i els braços que ja s’havien posat en marxa automàticament amb més delit de l’esperat.
Ok!!, recuperada la postura.
Aquesta postura recuperada i distant, s’inunda d’una subtil tristesa que enterbolirà per un instant l’alegria de veure’t.
Comença la conversa, on el que falta és el contacte, la paraula que sense contacte es converteix en tan sols informació.
Les sensacions corporals que indiquen que ens falta alguna cosa, van cridant dins d’un cos que respecta la distància: Toca-li el braç!! Abraça’m!! Està veient que li somric?? Em somriu?? No li agrada el què dic?? És suficient el què li ofereixo??….
Són moments en que t’adones de quanta força emocional té el cos, la pell, la gestualitat, i els llavis quan no parlen.
Posted in Experimenta, Reflexions
Tagged abraçada, aïllament, Confinament, distància social, EMDR, Emocions
I ara com ho farem per saber que és Sant Jordi si som a casa?
Si algun aprenentatge farem d’aquests dies de confinament, serà el d’adonar-nos de quanta imaginació podem arribar a desenvolupar quan ens ho proposem, així és que avui no pot ser menys.
Podeu enviar un poema a algú amic, o el fragment d’un text, una felicitació reenviada amb consciència o una cançó d’amor…
I també podem posar-nos unes gotetes de colònia, o una crema corporal….,seure tranquil·lament… tancar els ulls i imaginar…. Podem imaginar que és un dia assolellat… passejant entre flors, llibres i records…deixar entrar totes les sensacions que una respiració acolorida ens deixa arribar al cor…des de la vista…els ulls…l’oïda i l’olfacte…I entre una respiració de color rosat i una de color groc, anem imaginant tots els colors que pot tenir una flor, tots els colors que podríem veure en aquest passeig…i conduïts per aquesta olor tan present…imaginar el color del cel…el verd dels arbres….el vermell de les roses.. i els mil colors de les paraules escrites que avui els nostres ulls només poden imaginar.
Bon Sant Jordi 2020!!!
Després de tants dies de fer front a l’emergència primer organitzativa i després de salut, ja he aparegut!!! Uau!! feia dies que jo no tenia notícies de mi mateixa.
Hi ha una forma de ser habitual, o si més no, la que més reconeixem com nosaltres mateixos, que desapareix quan hem d’atendre emergències.
Qui ets i com ets cada dia quan obres els ulls?: Ets el que es fa l’agenda mental? La que està contenta perquè comença un nou dia? El que sent ansietat per la carrega laboral? El que observa si fa sol a través de la persiana i es connecta emocionalment en positiu o en negatiu segons què veu? El que sent que no es pot llevar?…
Bé, siguis el qui siguis normalment, és possible que hagis observat que aquests dies no estaves sent tu. Estaves en un altre estat, et despertaves pensant coses molt diferents de les que has anat pensant gairebé sempre. Aquest despertar tan desconegut, és degut al fet que estàs en un estat emocional de supervivència. L’estat de supervivència fa que actuem amb conductes diferents de les habituals, conductes per fer front a la incertesa, a la por, a la ràbia, a la frustració, a la inseguretat, i a un munt més de sensacions i emocions que estem experimentant aquests dies.
Com t’adonaràs que has fet l’adaptació i el sistema de supervivència ja s’està relaxant una mica o inclús s’està apagant? Quan tornis a aparèixer tu en el moment d’obrir els ulls.
Quan et lleves igual que abans, pensant de la mateixa manera i en temes molt semblants, és quan tornes a ser tu, és quan et reconeixes i saps que per fi has tornat.
Com se sap la distància justa entre acompanyar a algú i limitar-li els moviments? Quina és la distància adequada per estar i no interferir? Quanta distància s’ha de mantenir per no molestar des de la presència?
La distància és una percepció tan personal i subjectiva com qualsevol altre, per tant si no la preguntem o l’expressem és possible que no trobem l’adequada.
Intentar l’endevinació ens portarà a errors, i pretendre que altres imaginin la que necessitem ens portarà a la decepció.
Sota aquest nom es poden trobar moltes formes d’actuació que no són considerades científiques, però també es poden trobar moltes formes d’abordar els problemes humans des d’una visió global, ampliada i amb un intent de veure tota la persona sencera.
No sé si necessitem teràpies alternatives o no per aspirar a ser vistos de forma més global, però el que si sé és que necessitem ser mirats com éssers complexos, éssers als que un sistema digestiu que mal funciona pot estar restant forces a un altre sistema corporal o a un altre òrgan, éssers que tenen òrgans que no expressen el seu dolor si no és reflectint-lo en un altre òrgan que està molt allunyat, éssers que quan la seva ànima sent dolor l’expressa en forma de mal funcionament d’algun múscul o tendó, éssers als quals se’ls hi esgota l’energia i el que senten és tristesa, éssers als qui en moltes ocasions els resulta pràcticament impossible distingir un dolor físic d’un dolor emocional, éssers que poden prendre una píndola curativa que els emmalalteix,…
Som éssers altament complexos i meravellosos i crec que així hauríem de ser vistos.
Hi ha paraules que llegeixes molts anys després d’haver-se escrit i segueixen conmovent com si fossin recent pensades:
“ Som tots criatures d’un dia, tant el que recorda com el recordat. Tot és efímer, tant la memòria com l’objecte de la memòria. Està per arribar el moment en el qual hauràs oblidat tot; i està per arribar el moment en que tots s’hauran oblidat de tu. Pensa sempre que aviat no seràs ningú i no estaràs en ningun lloc”
Aquestes paraules del llibre Meditaciones de l’Emperador Marco Aurelio, són les que utilitza Irvin Yalom per obrir un dels seus llibres, en el qual no sabria dir si parla de temes terapeùtics o potser seria millor dir que parla dels grans neguits de la humanitat.
Com diu Irvin Yalom hi ha dos grans reptes que els humans hem d’afrontar que són: que tots hem de morir i que cadascu és responsable de portar una vida plena.
Aquestes són paraules que anticipen l’arribada de la mort, o per contra, aquestes són paraules que donen sentit a la vida?
El significat del que diem als altres no prové de cadascuna de les paraules que utilitzem, sinó de la combinació personal que en fem. I si les paraules no són escrites sinó que són dites, llavors hem d’afegir dades que encara aporten major significat com l’entonació i la gestualitat.
Quan a vegades sentim que no ens comprenen tot i que parlem clar, o que nosaltres hem malentès un missatge que semblava del tot senzill, o ens posem a llegir un whatsapp posant nosaltres l’entonació que imaginem, hem de pensar quan de tergiversada pot ser la informació rebuda i quines conseqüències pot tenir aquesta traducció tan personal.
Potser millor respirar fons i preguntar-se: Pot significar alguna altra cosa? I si encara que remotament ens ve al cap alguna altra possibilitat, ens podem relaxar, demanar aclaracions, relativitzar-ho, deixar-ho passar, demanar disculpes, somriure,… i finalment entendre que les paraules no ho són tot.
Mòbil / 669 388 447
dolorsca@copc.cat
Barcelona i Igualada
Visita'm a: 
LA CURIOSITAT EM DEFINEIX