Category Archives: Reflexions

Aquests dies s’ha parlat molt de la posada en llibertat del segon violador de l’Eixample. Estem preocupats pel fet que se’l deixa en llibertat per que ja ha complert la condemna imposada però no hi ha garantia suficient sobre la seva rehabilitació, que hauria de ser l’objectiu de l’empresonament.

Hem de saber que garantir la seva rehabilitació ara per ara és gairebé impossible, perquè la castració química que porta a una inhibició del desig sexual és reversible, ell pot deixar de tractar-se i tot tornaria a ser igual i també perquè la psicoteràpia que hagi pogut seguir a la presó serà interrompuda i quedarà sense suport psicològic.

Aquest senyor ara tindrà una certa vigilància que ens fa témer que no serà suficient, però si ens fixem en les dades sobre agressions sexuals que diuen que una de cada quatre persones han sofert algun tipus d’agressió sexual potser hauríem de pensar en el munt d’agressors que viuen entre nosaltres sense cap vigilància.

Ells volen tenir aquestes conductes abusives cap als seus fills, nets, nebots, amics, parella o desconeguts? Jo crec que la majoria no. La majoria voldrien canviar el seu comportament, poder controlar els seus impulsos, poder gaudir d’una sexualitat plaent i corresposta per part de l’altre en una relació entre iguals. Però com fer-ho? No ho poden comentar amb un amic com qui parla dels seus problemes per deixar de jugar, o de la compulsió a comprar, perquè evidentment les conseqüències sobre les persones de l’entorn són molt diferents, i automàticament serien repudiats. Tampoc  poden demanar ajut professional perquè serien denunciats. Així doncs els tenim en societat, convivint amb nosaltres i obligant-los al secretisme que és la pitjor desprotecció a la que podem estar sotmesos i no els ajudem, per tant tampoc ens protegim ni protegim als nostres.

Quan algú ens fa mal i sentim una profunda decepció i molta impotència per no poder-nos defensar, és fàcil perdre la confiança en les persones, posant en marxa pensaments molt generalitzats sobre el perill que comporta relacionar-se, mostrar-se i confiar en els altres, com si ja no poguéssim refiar-nos de ningú, com si estiguéssim desvalguts.

Però aquesta situació tan desagradable té també  un costat bo i és que permet veure de cop i volta , de forma fugissera però molt molt clara, com s’il.lumina un aparador  plé d’afecte, de petons, d’abraçades, de suport, de confiança de disponibilitat, un aparador ple de persones esperant ser reclamades per demostrar-te que t’estimen.

No sé si aquesta demostració d’afecte i de disponibilitat la generem personalment amb les nostres obres o amb la nostra forma de ser, o si pel contrari,  és una disponibilitat innata que tenim les persones davant de qui ho passa malament, el que si tinc clar és que quan rebem aquest regal d’afecte i estimació recobrem la fe en les persones  i en la bondat, ens retorna la capacitat de confiar.

Aquesta vivència en que la ment es debat entre el blanc i el negre, entre dos pols oposats, no puc deixar de relacionar-la amb la resiliència, aquesta capacitat que tenim les persones de superar situacions difícils i d’aprendre i millorar alhora malgrat les dificultats. Ser resilient és més fàcil quan estem en contacte amb els altres, amb aquells que senten i pateixen com nosaltres, amb aquells amb qui sabem que els nostres  sentiments estan a bon recer, amb aquells que ens expressen amor incondicional.

La resiliència fa que una creença com “no es pot confiar en les persones”, que seria fàcil que s’instaurés en nosaltres després d’una mala experiència relacional, no prengui possessió de forma permanent en la nostra manera de veure la vida.

Saber qui hi ha en el nostre aparador i potser el més important saber en l’aparador de qui estem, és autoestima en estat pur.

Si un bon dia decidim renunciar a allò que volem, un desig de joventut, el desig d’una professió o un desig íntim i personal, haurem d’enfrontar-nos a un seguit d’obstacles.

Renunciar sembla un treball força senzill, només cal que ens dediquem a buscar raons en contra i raons a favor per tal de convèncer-nos de lo adequat de la nostra decisió, però el resultat de la renúncia és imprevist perquè no tenim en compte que el desig té molt d’emocional i no tant de racional, i aquest aspecte emocional és molt més difícil d’avaluar i més difícil encara de deixar en un segon terme. Per aconseguir-ho hauríem de desproveir a l’objecte de desig d’allò meravellós que li hem suposat. Una tasca gens fàcil.

Què passa a partir del moment en que decidim renunciar als nostres desitjos? Podem oblidar allò que tant volem? Li busquem un racó en la memòria on guardar-ho i no mirem per no sentir tristesa, malgrat que un mecanisme inconscient ens fa saber subtilment que el desig encara hi és? O el que passa és que un cop hi renunciem el desitgem més que mai?

A vegades la programació televisiva et reserva algun documental amb el que pensar, com el que vaig veure aquesta setmana sobre els fets devastadors de l’11S a Nova York. El que va passar aquell dia reuneix tres dels requisits bàsics per ser considerat un fet traumàtic de gran magnitud, que són: que està causat per humans, que va ser intencionat i amb factor sorpresa.

Gairebé cap al final comentaven que ni sociòlegs ni la policia entenien o podien explicar perquè desprès de l’11S el nivell de delinqüència a la ciutat de Nova York havia baixat de forma clarament sobtada, i seguien observant una tendència a la baixa encara ara.

Curiós, no? És producte de que la immensa majoria de la població està traumatitzada?  És producte de la pena i la compassió que de forma innata sentim pels afectats de fets d’aquesta magnitud?  És producte de la resiliència , és a dir de la capacitat de superació? La vivència d’un succés així et canvia la forma de veure la vida de forma permanent, com quan pateixes malalties greus? Seria la compassió una seqüela de trauma, en aquests cas positiva, de la mateixa manera que pot quedar instaurada la inseguretat, la desconfiança o una alerta continua?  S’ha observat el mateix després d’altres successos amb les mateixes característiques,  com per exemple, després de la bomba d’Hiroshima?

En tot cas, si poguéssim sentir aquesta compassió sense ser víctimes de fets semblants tot ens aniria molt millor.

Fantàstic dia per comprar roses i llibres i per expressar sentiments d’estimació, aprofitant el ritual de donar i rebre aquests objectes senzills i alhora preciosos. I també és un fantàstic dia per pensar en  la llegenda motiu d’aquesta festa de Sant Jordi, on intervenen tres personatges que qualsevol de nosaltres podríem representar en una obra teatral sense estudiar massa el paper. Tres rols que es troben en l’interior de cadascú siguem dona u home i que ens fan actuar de maneres concretes segons la circumstància a la que ens enfrontem.

Un valerós cavaller que encara creu que ha de salvar una princesa i que per fer-ho s’haurà d’enfrontar a les seves pitjors pors.

Una princesa que encara creu que només un heroi la pot  salvar de les dificultats de la vida.

I un dragó que encara necessita amagar les seves bondats darrera d’una aparença aterradora, sense entendre que tots els dracs són bons i dolents alhora.

Podriem aprofitar aquest dia per fer un homenatge a aquests personatges allotjats en l’interior de cadascú de nosaltres i representar al cavaller fent alguna cosa difícil, com per exemple dir t’estimo si això és a lo que temem, també a la princesa fent algun acte de confiança com per exemple dir et necessito a aquella persona de la que no volem dependre, i el paper de dragó fent  algo sorprenent com per exemple mostrar la nostra cara més amable, sense esperar a ser destruits per la nostra ferocitat.

BON SANT JORDI

Llegint al controvertit  Philip Roth sempre trobes frases en les que aturar-te una estona, com la que utilitza per explicar que és per ell l’amistat i on diu: l’amistat és pensar junts lliurement. I jo penso, doncs  si es necessiten aquestes condicions, fer amics nous deu ser gairebé un privilegi d’infància que es va fent escàs en l’edat adulta. Expressar-se lliurement estant junts requereix o ser infant, o haver cultivat la tolerància cap a l’altre i les seves opinions i també la seguretat en un mateix i les pròpies opinions. Saber parlar sense intentar fer canviar a l’altre i saber escoltar sense veure’s obligat a canviar.

Quan algú pensa lliurament amb nosaltres pot ser que digui paraules que no compartim o inclús que poden ofendre’ns i escoltar-les sense portar-les al terreny personal i poder alhora defensar un punt de vista diferent, requereix si més no la qualitat de la serenitat, de la calma emocional.

Quan nosaltres pensem lliurement amb algú altre pot ser que vulguem dir paraules sobre el que sentim que podrien ferir-lo o fer-lo sentir malament i fer-ho malgrat aquesta possibilitat ens requereix de la qualitat de la valentia, de la subtilesa i de la confiança plena.

 Quantes de les relacions que tenim podrien complir amb aquests requisits? Quin és el plaer que experimentem quan en alguna de les nostres relacions ens podem sentir així: pensant junts lliurement?

En Josep Maria, a qui acaben de donar el 45è premi d’Honor de les Lletres Catalanes, diu que va començar a escriure de molt jovenet, però que ell creu que no ho feia bé, fins que va  anar a veure West side story, mítica pel·lícula que explicava les vivències d’un barri,  i ell en veure això es va dir: “ Ah!, sobre el meu barri també puc escriure jo” i així és com va arribar el canvi i va començar a escriure bé en el seu estil realista i es va sentir còmode escrivint, que era el que ell volia fer.

Sempre m’agrada comprovar com circumstàncies fortuïtes poden marcar la vida d’una persona i en aquest cas la vida professional. No és que cregui que només les casualitats conformen el nostre camí, crec en l’esforç i en les habilitats, però també estic convençuda que hi  han fets que podríem catalogar de sort, atzar o casualitat , que ens permeten l’entrada directe a lo instintiu, a lo que realment ressona amb nosaltres, fent-nos saber  en quina direcció utilitzar aquest esforç i aquestes habilitats. És com un gran descobriment  que ens fa creure en allò que fem i quan creiem en allò que fem la feina es converteix  en un art, en una passió, l’esforç el vivim com curiositat i l’habilitat com creativitat

Fa pocs dies en sentir la notícia de la mort d’una actriu em va semblar que per primera vegada s’anunciava un detall diferent dels habituals: havia mort sola. No se si era necessari matisar això o si pertany a la seva intimitat i no ens calia saber-ho, però tot i així, em va venir al cap automàticament una pregunta:  No l’estimava ningú?  Espero que no sigui així i que aquesta associació d’idees morir sol és igual a no ser estimat, no sigui certa, però suposo que hauríem de fer alguna reflexió al respecte i pensar que potser és el preu que haurem de pagar tots plegats per aquest individualisme tan de moda de la nostra societat. Jo, jo i primer jo. No tenim temps per res ni per ningú, tot el temps el necessitem per les nostres coses, que no ens entretinguin amb futilitats, tenim l’agenda plena.

Doncs, si volem viure sols, potser ens haurem de fer a la idea que també haurem de morir sols.

La convalescència, aquell temps compartit entre la malaltia i la salut que t’obliga a fer-te responsable de la teva actuació, permetent accelerar o frenar el procés de recuperació.

Quan estas convalescent d’una simple operació o d’una malaltia pròpia de la temporada, t’adones de quan de voluble i obsessiu pot ser el dilema entre el deixar-te anar, abandonar-te al dolor de l’ànima o del cos, recollir-te amb tu mateix i d’altra banda  la necessitat d’esforçar-te per sanar, medicar-te, caminar, esforçar-te en fer tot allò que necessites per recuperar-te a tota velocitat.

Què et sana abans el respectar el ritme que sents que tu necessites,  o el forçar el cos perquè s’adapti a allò que s’espera d’ell i que es decideix per una estadística completada amb un numero determinat de casos que no saps que tenen en comú amb tu?

Crec que el que et sana abans és enyorar els dies en que et trobes bé, estas fantàstic, i et mous en llibertat.

Intentar que la ment no estigui tot el temps debatent-se entre dues alternatives: esforçar-se/deixar-se anar, i fer que se centri en recrear els dies que estas bé. Quan penses en els dies bons, el que fas, el que sents, el que va passant, tant si són passats com si són futurs, la ment s’orienta cap a aquest estat i el busca, facilitant la curació a un ritme adequat perquè és un ritme interior i personal.