Quan d’adults ens trobem fent una acció que no ens agrada, que odiem o que la trobem del tot innecessària i ridícula, i ens critiquem durament per desprès passar a intentar canviar-la, no estem entenent que el canvi no es produeix perquè intentem fer-lo des del raonament, i aquesta conducta està organitzada des de les emocions i no des de la raó.
Aquestes conductes poden ser de molts estils diferents, i totes elles estan apreses i impreses en la nostra ment com patrons de conducta automàtics. Observem alguns exemples: Quan una persona davant una discussió queda automàticament sense paraules, tot i que sap perfectament què vol dir, potser de petit se li prohibia donar opinions dient-li que era massa petit per dir res. Quan una persona sent que no pot controlar la seva ira en el moment en que escolta la paraula no, potser és una persona a la que se li deia a tot que sí, impedint-li així l’aprenentatge de l’espera i el control de la frustració. Quan una persona voldria dir “ho sento” però no s’acaba atrevint tot i que això sap que genera un conflicte, potser l’aprenentatge que va fer és que això seria rebaixar-se…
Les conductes que diem que no podem evitar fer, estan forjades en el passat, són respostes que vam adquirir per poder suportar o adaptar-nos a un ambient determinat i per tant, quan en l’actualitat les portem a terme el que està passant és que ens hem connectat amb aquell nen o nena que les va aprendre i en aquests moment de connexió és quan l’acció passa a produir-se automàticament. L’objectiu segueix sent el mateix, obtenir avui el que en el passat es necessitava, com pot ser protecció o seguretat.
En el moment en que tot és automàtic ja no ens dóna temps a pensar que avui ja no és necessari actuar de la mateixa manera, que tenim més recursos, més fórmules possibles de resposta.
Passat el moment de l’actuació, moment en que ja podem reflexionar és quan ens veiem estúpids o inadequats fent segons què però el canvi no arribarà si no podem fer l’esforç de veure un nen fent l’acció. Un nen a qui admirar per haver trobat una conducta que li va permetre adaptar-se al mitjà i alhora seguir amb la vida i créixer. No hem de perdre de vista que quan som nens només tenim una opció que és la d’adaptar-nos a l’entorn familiar, no existeix en aquella edat la possibilitat d’anar a fora a buscar ajut, com si podem fer quan som adults.
Imaginar què passaria si ens poguéssim veure de nens fent aquesta acció, ens ajuda a reconciliar-nos amb aquesta conducta i ens dóna una oportunitat de canvi.
