Un diagnòstic psicològic és el nom que es dona a un malestar psicològic, i engloba els símptomes que són esperables i comuns per totes les persones que comparteixen el mateix nom: Trastorn Adaptatiu, Ansietat Generalitzada, Fòbia social, Addicció, Trastorn Obsessiu, Trastorn de Personalitat per Dependència, Trastorn per Estrès Posttraumàtic, Vincle Evitatiu, … Aquests serien alguns dels noms de malalties i trastorns que podem patir psicològicament i que ens agrupa amb totes les altres persones que tenen el mateix diagnòstic.
Atorgar un diagnòstic, és a dir, donar un nom a allò que genera malestar a una persona, es pot fer a vegades fàcilment a partir de coneixements teòrics sobre psicologia humana. Ara bé, el més difícil és veure com és un diagnòstic psicològic en la intimitat de cadascuna de les persones que el pateixen.
Si una persona és diagnosticada per exemple de Trastorn de la personalitat per dependència podem esperar que pateixi d’una necessitat imperiosa d’agradar als altres, que necessiti estar sempre en relació amb algú, tingui por de prendre decisions, que tingui dificultats per dir no… Però no serà igual el seu malestar si és un adult que no pot marxar de casa perquè no pot deixar els seus pares, o si és una dona que no sap deixar un home que la maltracta, o si és un jove que no pot viatjar perquè no pot allunyar-se dels seus, o si és un escriptor que omple la seva agenda de trobades amb els seus amics per no estar sol, o si és una mare que necessita consell continuo sobre tot el que ha de decidir, o què dir de les diferències que observarem si la persona que ho pateix és introvertida o extravertida, … Qualsevol d’aquestes persones pot compartir diagnòstic, tenir el mateix trastorn, però les seves vides internes i externes no tenen per què assemblar-se en res, no funcionen de la mateixa manera i el treball a fer no és tampoc el mateix.
Són les persones les que pateixen símptomes que ens poden fer pensar en un diagnòstic, i no un diagnòstic el que ens ha de fer pensar que totes les persones són iguals.
Quan tenim un diagnòstic hem de veure com es manifesta en cada persona en particular, i a partir de l’observació del funcionament de la persona en global, organitzar el treball psicoterapèutic. Una psicoteràpia s’ha de basar sempre en la persona que a més a més de tenir un diagnòstic d’algun malestar psicològic, té una experiència vital única, unes qualitats i fortaleses exclusivament personals, i unes creences sobre la vida que la fan molt més rica i complexa que un diagnòstic.
El treball psicoterapèutic ha de ser a mida, i no a mida d’un diagnòstic, sinó a mida d’una persona.
