Posar-se a dieta és des d’un punt de vista conductual una tasca molt fàcil, un llegeix el que ha de menjar, s’ho menja i ja està, només queda esperar els resultats.
Però tothom sap que això que acabo d’escriure és gairebé en tots els casos missió impossible. Les dietes es poden iniciar i mantenir amb il·lusió o amb molt d’esperit de sacrifici durant un temps, però amb els dies o mesos la motivació decau i tot torna a ser com abans.
Què fa que per algunes persones iniciar una dieta sigui simplement seguir unes consignes alimentàries noves i amb la repetició ho puguin convertir en nous hàbits alimentaris i per tant en un canvi permanent, i en canvi per la majoria de les persones per més que s’esforcin i mantinguin la dieta un temps llarg sentin la necessitat de tornar al sistema d’abans, malgrat haver aconseguit baixar kilos, rebre elogis per la nova figura, vestir talles més petites, dormir millor, roncar menys, pujar millor les escales, poder fer esport, reduir el risc de malaltia…?
Una minoria de persones després d’un temps prudencial d’esforç i dieta, poden aconseguir canviar els hàbits i adaptar-se al nou estil i poden abandonar la vigilància constant per no mirar plats més dolços o contundents perquè estaven menjant de més per una mala costum, o per una qüestió metabòlica i com això és força racional, fan el canvi i aquest es manté.
Però una majoria aclaparadora de persones, després d’un temps prudencial d’esforç i dieta, no aconsegueixen canviar els hàbits, no poden adaptar-se al nou estil i han de duplicar o triplicar els esforços mentals i conductuals per no mirar plats més dolços o contundents perquè estaven menjant de més per suplir una carència afectiva. No és gana el que tenen sinó emocions per entendre i regular, emocions de les quals no es pot fugir i es veuen obligats a compensar.
I perquè menjar?
Tot comença quan arribem al món. Néixer és més fàcil per uns que per uns altres, però en el millor dels casos és força difícil per tots. Imaginem com deu ser passar per entremig d’una estructura òssia que no dona de sí, després d’unes quantes hores de forts batecs que ens obliguen a passar si o si, on el mitjà va deixant de ser aquàtic i on sentim per la química que ens arriba de la nostra mare que hi ha molt estrès. Passen en aquesta situació unes quantes hores i som bebès i resistim forces increïbles. Per sort i fortalesa innata, ja som al món i el primer que fem és plorar, que simbòlic no? i el següent mamar i cada cop que plorem, durant força temps, el primer que se’ns ofereix és menjar. Així que ja podem veure quina importància té pels humans el menjar i ja no us vull explicar què passa si aquest és dolç i tebi.
Menjar serveix per consolar-nos, per tranquil·litzar-nos, per reconnectar-nos amb la nostra mare, per recuperar forces, per deixar enrere el dolor de néixer o de pèrdues irreemplaçables…
Si superar el part no és suficientment traumàtic, podem afegir les primeres experiències de vida que per moltes persones no són gaire gratificants, per malalties pròpies o dels pares, germans, avis o altres familiars, per una atenció inadequada, per abandonament, per accidents, per proves mèdiques agressives, per pèrdues personals, per canvis de residència, per successos socials com guerres o accidents naturals, etc. Totes les emocions derivades d’aquests fets es calmen de forma força eficaç amb menjar, per aquest motiu el menjar es pot convertir progressivament en una activitat compensatòria emocionalment, que permetrà refugi i confort i amb els anys es consolidarà com la solució inconscient a les emocions alterades tot i que a la memòria aquells fets d’infància estiguin oblidats o tan encalmats que sembli que no tenen importància.
Llavors reduir el menjar o substituir-lo per un altre de més sa o diferent resultarà gairebé impossible de mantenir. De fet quan preguntes a les persones que fan dieta com els hi va, no plantegen problemes per aconseguir fer els menús o per entendre el perquè és millor un aliment que un altre, el que et diuen és: no ho puc fer més perquè estic trist, irascible, inquiet, ansiós, malhumorat, avorrit… i no sé ben bé per què doncs no passo gana. Del que esta passant en podríem dir síndrome d’abstinència emocional de la calma, de la tranquil·litat, de la seguretat, de la pau.
Potser si fóssim més benevolents amb nosaltres mateixos, tot seria més fàcil.
