Quan els pares es divorcien, els nens corren el perill d’haver de suportar allò que el seu pare o mare no ha pogut aguantar més.
En el moment que dues persones se separen i tenen fills, sobretot si en tenen un, aquest nen de forma molt inconscient, és a dir sense adonar-se, intentarà suplir al pare/mare que no hi és.
Si el pare/mare en qüestió és una persona malalta, o és una persona geniüda i malcarada, o és una persona freda i distant, o és una persona controladora i obsessiva, o una persona negligent i descuidada, i si a més a més aquests trets són els que han motivat la separació, hem de pensar que aquests trets no canviaran perquè la parella s’hagi separat, i tot i que potser envers el fill aquestes conductes no són de la mateixa intensitat, segueixen sent reals.
El nen ara sol haurà de fer front al progenitor que seguirà sent malalt, geniüt, malcarat, fred, distant , controlador, obsessiu, negligent o descuidat. El nen serà l’únic receptor d’aquestes conductes. No hi haurà intermediaris per suavitzar-les, ni tampoc per intercedir. Al nen no li queda altra que adaptar-s’hi.
Davant un divorci els dos adults estan obligats a pensar què haurà de fer el seu fill a partir d’ara quan ell o ella no hi sigui i donar suport a aquests aspectes perquè el nen no quedi sol davant d’una situació tan complexa, sense ningú amb qui parlar-ho.
Si un adult després de molts intents, no ha pogut fer res més que separar-se, què haurà d’aguantar un nen? I com ho farà?
