“Dos madres perfectas” és una pel·lícula de la directora Anne Fontaine que sorprèn. El tema és l’amor i la forma d’expressió poc usual.
Dues amigues es converteixen en mares, sogres i àvies aparentment perfectes. S’estimen i es professen una lleialtat difícil de creure possible, ensenyen a estimar als seus fills, els fan sentir seguretat i protecció, tolerància i admiració i malgrat tenir i transmetre aquests sentiments amorosos cometen errors importants en les seves relacions, que fan pensar que potser l’amor no ho justifica tot.
L’estimació incondicional que es professen les protagonistes es contagia als fills i és tan intens que, mentre veus la pel·lícula, et preguntes si un excés d’amor dóna fortalesa o empresona, si un excés d’amor fa que aquest s’adquireixi naturalment per aprenentatge o si acaba sent d’obligat compliment.
Ambivalència és la impressió que tens quan intentes saber què sentiries si fossis un dels personatges. Amor d’amics, amor de parella, amor pels fills, amor pels nets, atracció, admiració, lleialtat, sexe, tot barrejat com si fos una única emoció compartida.
Permet una reflexió sobre formes poc habituals d’estimar.
