Em passa molt poques vegades que quan s’acaba una pel.lícula voldria tornar a entrar a la sala per tornar-la a veure i poder prestar atenció a alguns detalls que em sembla que no he pogut assaborir, i amb El coro m’ha passat.
Explica la vida d’un nen amb un do pel cant. Un nen victimitzat per le pèrdua de la mare i l’abandonament del pare, que farà vida en un internat especialitzat en el cant.
Moltes emocions brollant de l’interior d’un nen que alhora té la necessitat d’aprendre a viure en un ambient de gran austeritat emocional si vol adaptar-se a l’escola. Allà els adults hi són però alhora no hi són, miren els nens i els escolten però crec que no els veuen…
És tanta l’expressivitat de la cara del nen que gairebé tota la pel.lícula la passaries mirant-lo fixament, amb el risc , és clar, d’arribar a sentir exactament el que ell sentia i que les emocions s’arremolinin dins teu.
