El cos, és una fotografia continua de qui som. Una fotografia exposada tot el temps a la curiositat externa i a la crítica pròpia. Una imatge que genera preocupació en totes les etapes de la vida.
A la joventut el cos està lligat a la bellesa, la força i la capacitat. Però no és que l’admirem per això, no, no, estem preocupats perquè volem que sembli més prim, més fort, més alt, més maco, més potent,… i a mesura que van passant els anys la preocupació no desapareix, no, només es desplaça cap a la salut i la joventut. Llavors també estem ansiosos i volem que sembli bàsicament més jove del que és.
Hi ha moltes fotografies que exposen públicament el desassosseg que sentim sobre el pas dels anys en el nostre cos. Potser la imatge més clàssica és la de l’home gran que condueix un descapotable del vermell més brillant i, imprescindible, acompanyat d’una joveneta rossa i somrient. I una imatge més moderna podria ser la d’una dona, que de tant retocar-se, sembla una nina de porcellana d’aquelles que fan por. Unes fotografies que generen crítiques només de mencionar-les, i ja no dic de veure-les, però si fóssim una mica més observadors, hi veuríem el patiment. Veuríem la intensitat del disgust que tots sentim per la pèrdua de la bellesa i la joventut, i l’intent desesperat d’aturar el temps.
Encararíem millor la vellesa amb totes les seves pèrdues, si simplement el nostre cos fos una fotografia clarament més jove? Arribaria el moment que aconseguiríem estar contents amb el nostre cos? Finalment aniríem més segurs per la vida si el nostre cos sempre tingués, per exemple, 10 anys menys que el nostre DNI?
