Les persones que pateixen ansietat viuen en un món interior enorme, un món ple de perills. Cotxes que corren massa o que poden quedar aturats en mig d’un túnel, avions que en qualsevol moment poden caure, una altíssima probabilitat de patir malalties incurables o que els seus éssers estimats pateixin accidents, amb la seguretat que es contagiaran de les pitjors brutícies i de les més modernes o antigues malalties de les que senten a parlar, pensant que s’ha de desconfiar de les persones perquè segurament els trairan quan menys ho esperin…
Per sort les persones ansioses no tenen totes i cadascuna d’aquestes pors, però sí que senten una por bàsica, molt interioritzada i generalitzada a molts aspectes de la vida quotidiana. Una por tan incorporada que amb el pas del temps va fent que cada vegada tinguin més i més pors o sensibilitats, de forma que el món real, el món exterior, es va fent un lloc petit i petit on millor no arriscar gaire i on és millor no participar-hi.
I què passa quan aquestes persones es treballen l’ansietat i aquesta comença a disminuir i comencen a tenir més confiança en elles mateixes i en les seves capacitats per fer front als infortunis que puguin venir?
Doncs que el món interior va agafant una mida més abastable, i el món exterior es fa gran i molt interessant, i com a conseqüència ara se’l volen menjar. Sí, sí, les coses canvien, les vivències noves i incertes són possibles, els reptes poden ser aventures desitjades, recuperen l’atreviment i poden arriscar.
Quan l’ansietat es redueix a un nivell adequat, es produeixen grans canvis de vida.
