Escriure sobre una experiència desagradable permet reduir la reactivitat fisiològica que aquesta experiència ens fa sentir, i ens proporciona benestar malgrat el que escrivim no sigui ensenyat a ningú.
Aquesta és una bona estratègia per reduir al mínim les males estones que podem passar a conseqüència d’un pensament crític que ens ve al cap a cada moment, com quan creiem que la nostra actuació davant un company no ha sigut la més encertada, o quan tenim por o ansietat de fer alguna cosa com pot ser la presentació d’un producte davant una audiència, o per apaivagar l’ansietat desmesurada i injustificada que sentim sense raó que ho expliqui, o si estem molt tristos per una pèrdua important, si tenim pensaments crítics recurrents sobre nosaltres mateixos o preocupacions constants de salut…
Tots aquests exemples i d’altres semblants tenen en comú que són repetitius i per tant la majoria de vegades improductius, és a dir, que encara que no ens ho sembli no porten a trobar cap solució respecte del que ens passa. És un donar voltes i donar voltes sense sortida que el que fa és augmentar el nostre estat emocional de malestar.
Escriure pensaments, sensacions, emocions i neguits, sense censurar-nos i des de la llibertat que no han de ser llegits ni corregits, permet reduir la intensitat emocional i moltes vegades porta a nous punts de vista dels fets i de nosaltres mateixos.
Escriure és una activitat de l’hemisferi esquerre que ens permet tenir una mica més de racionalitat i per tant accés a totes aquelles accions i recursos que tenim en la nostra història personal per resoldre situacions complicades.
Escriure obliga al pensament a ordenar-se i calmar-se, una paraula va darrere l’altre sobre el paper i no es pot apilar com quan pensem, i també ha de tenir la velocitat que comporta escriure que sempre és més lenta que pensar.
Escriure suposa treure de dins a fora un estat intern que tornarà a entrar d’una forma nova per mitjà de la vista, si ho repassem en silenci, o de l’oïda, si ho llegim en veu alta, donant nous matisos al mateix fet.
El que escrivim ha de ser el nostre estat intern tal com sigui i l’estiguem experimentant en el moment present i no necessàriament un diari o un relat bonic, així ens podrem adonar conscientment de com alguns pensaments voldrien ser escrits mil vegades, o com tenim dificultats per escriure certes coses que pensem que són vergonyoses, o ens sorprendrem tolerant-nos actituds que no tolerem a altres persones, o potser es posaran en marxa els mecanismes de comprensió, consol i perdó cap a nosaltres mateixos.
Escriure sempre és calmant i la majoria de vegades gratament sorprenent.
