Quan ens posem tossuts en corregir una característica que alguna persona exhibeix, hem de vigilar tres aspectes:
El primer és referent a la persona que ha de ser corregida i hauríem de ser concrets en la resposta. Quan de necessari és per aquesta persona corregir-se? Quan de beneficiós li resultarà desfer-se del defecte en qüestió?
El segon aspecte a pensar ve referit a nosaltres i aquí també hauríem de ser concrets en les respostes: Quina necessitat tenim nosaltres que canviï? Què guanyarem si canvia? Que ens fa sentir a nosaltres això tan horrorós de l’altre? En què o en qui ens converteix el defecte que veiem en l’altre?
I el tercer aspecte a revisar és sobre el que a l’altre li arriba de part nostre, sense que li diguem i per tant sense que es pugui ni adonar de com li està afectant la seva autoimatge i la seva identitat: Quan corregim en excés estem dient coses com: No m’agrades. Per tant l’altre pot creure que és defectuós. Si no canvies, no et puc acceptar. I creurà que és inacceptable com a persona. Em fas sentir vergonya. I se sentirà un ésser vergonyós….
Vigilem amb les correccions excessives, que encara que semblin perseguir una millora, moltes vegades poden fer molt mal a l’ànima.
