Cada membre d’una parella té estatus d’igualtat amorosa fins que es tenen fills. Quan aquests arriben, l’amor expressat entre dos es deixa portar per corrents d’aire que no només el repartiran entre altres persones, sinó que també ho faran en proporcions diferents de les acostumades.
Els homes es queixen de rebre menys atenció i les dones no poden entendre-ho perquè estan mostrant amor a vessar pels nouvinguts, sense adonar-se que les expressions amoroses cap a la seva parella són realment menys i les que rep d’aquesta també són molt més minses. Durant un temps llarg, molts dels anys de criança infantil, cadascun d’aquests adults farà el possible per tenir l’amor que necessita per viure. Normalment abocant-se a la cura dels nens, donant i obtenint amor fratern aniran tirant, sense notar que l’amor de parella potser es va fent insuficient o inclús potser desapareix.
Què passa quan els nens marxen o quan ja no necessiten ser cuidats intensivament? Doncs que algunes persones es preguntaran: I qui és aquesta persona amb què visc? La puc estimar? És tan diferent de com era abans…
És clar que tots som diferents de com érem abans. Tots hem canviat i som uns altres. El problema és no haver vist com canviàvem o no haver parlat de com ho fèiem.
És el moment de retrobar-se. És el moment de gaudir de les diferències, si es pot. Moment per pensar si es pot tenir una segona oportunitat de conèixer a algú que ja ens va agradar molt en un altre temps.
Posem-hi curiositat i no donem res per fet, a l’hora de preguntar-nos: I tu qui ets?
