Implicar-se vol dir donar, oferir el millor d’un mateix per una causa, per una professió, per una nova afició o per una relació.
Què passaria si algú us explica que s’ha comprat una moto i amb ella també s’ha comprat un casc, un vestit i unes botes que abans no tenia i ara busca un lloc a l’armari on posar-ho. Que està mirant una plaça de pàrquing i també on és el rentador més proper. Us pregunta per un bon mecànic i us diu que buscarà un grup de persones amb qui compartir sortides i trobades. És clar que també menciona alguns reajustos que haurà de fer, com ara que haurà de limitar les sortides que abans feia amb la colla de caminadors per poder trobar dies motards i potser ara per anar al gimnàs haurà de tornar abans a casa perquè la bossa no la pot dur a la moto.
Us continua explicant que d’ençà que s’ha comprat la moto està adquirint hàbits diferents, que el fan una mica diferent, es relaciona amb gent nova, parla de temes que desconeixia i coneix llocs d’una manera que no havia vist abans. De fet, diu, només és una moto, però la implicació amb aquesta nova afició em fa una persona diferent.
Segurament, ho trobaríeu tot no només molt normal, sinó inclús engrescador, potser us encomanaria una mica d’il·lusió per buscar quelcom semblant per vosaltres. Quins canvis més fantàstics!!!
Per què aquests canvis es veuen com positius, i en canvi els que originen les relacions de parella moltes vegades es consideren quelcom perillós i com que requereixen massa implicació, com si això fos una fatalitat?
Es pot tenir una relació personal amb algú amb la pretensió que això no ens canviï la vida? Es pot portar una vida conjunta sense implicació en les necessitats i gustos de l’altre? Es pot viure amb algú sense adquirir cap hàbit nou? Què es comparteix en una relació si no es comparteix temps? Es pot construir una parella amb total llibertat individual? És possible la implicació sense canvi?
