Vaig anar a la secció de psicologia de la llibreria, a demanar si tenien Instrumental de James Rhodes, i el noi em diu, sense ni mirar l’ordinador, que el trobaria a la secció de música. De música? Li pregunto, pensant que no pot ser. Li dic: He sentit a parlar a l’autor i m’ha semblat que el llibre era una autobiografia. La vida després d’haver estat abusat de petit de forma repetida durant anys. I em diu: Sí, això també, però és de música.
Ara sé que no l’havia llegit, perquè el llibre sí que parla de música i de músics cèlebres, però parla bàsicament de la música com el lloc segur en el que refugiar-se i protegir-se d’un munt de símptomes que van i venen sense avís previ quan un nen ha estat abusat. La música com l’esperança de tenir bons moments, com l’única cosa que li permet estar per sobre del propi dolor, dels atacs d’ira incontrolables, de la ràbia ferotge contra els éssers estimats, de l’odi inexplicable, de la necessitat imperiosa de comptar lo incomptable, de la deixadesa absoluta, de la insensibilitat per les emocions més humanes, de l’anhel continuat de ser vist… Aquests i alguns altres són els trets incapacitants que perduren en les víctimes d’abusos infantils i que fan la seva vida, una cursa d’obstacles gairebé insalvables.
Diu sobre la música: “…la música cura, ofrece una posibilidad de redención. Se trata de una de las pocas cosas (que no sea de índole química) que puede llegar a los últimos recovecos de nuestro corazón y nuestra mente, y tener un efecto verdaderamente positivo”
Diu sobre ell mateix: “Hay una rabia que fluye por debajo de todo, que nutre mi vida y que alimenta al animal de mi interior. Una rabia que siempre, siempre me impide, por mucho que me esfuerce, convertirme en una versión mejor de mí mismo. Da la impresión de que mi maldita cabeza está dotada de vida propia, que no la puedo controlar en absoluto, que es incapaz de razonar, de negociar o de sentir compasión. Me lanza gritos desde las profundidades. Cuando era pequeño no entendía sus palabras. De adulto, me espera al pie de la cama y se pone a hablar un par de horas antes de que me despierte, para que, cuando yo abra los ojos, ella ya haya entrado en modo rabia total, para que me diga entre aullidos de mierda lo contenta que está de que me haya despertado al fin, lo jodido que estoy hoy, que me va a faltar tiempo, que la voy a cagar en todo, que mis amigos han organizado un complot contra mí, que no confíe en nadie, que tengo que hacer todo lo posible por proteger lo que tengo en la vida, por mucho que sepa que es una causa perdida. Estoy siempre agotado. Esta voz es una especie de YO tóxico: corrosivo, invasivo, nocivo, negativo, todos los –ivos malos.
Ja podeu fer-vos una idea de com és la vida de les persones abusades. Com els hi han destrossat la vida i com d’important és trobar un lloc de calma i seguretat. Per en James Rhodes la música és l’espai intermedi i nexe d’unió entre el James humà i el James traumatitzat.
I no vull ni pensar que passarà si el llibre el llegeix algú que innocentment pensa que va de música clàssica, perquè només el pots llegir si et sents fort, i tot i així, a petites dosis per poder parar i eixugar-te les llàgrimes.
