Jo no vull sortir amb les teves amigues. Jo prefereixo quedar-me a jugar amb la play. Jo vull dinar fora. Jo vull anar a dormir aviat. Jo vull menjar carn. Jo vull passar el cap de setmana tranquil. Jo no vull suportar això. Jo no tinc temps per fer res més. Jo he de fer el que em ve de gust, jo…, jo…, jo,…
En el Jo no hi cap el Nosaltres. No puc esperar que els altres estiguin a prop, perquè no hi ha lloc.
Si tot el temps ens preguntem què necessito jo, la resposta sempre serà una frase que començarà amb jo… Ni que ens ho preguntéssim mil vegades no apareixeria mai un nosaltres.
El Nosaltres sempre és un: parlem, pactem, compartim, cedim, repartim, donem, aguantem, suportem, esperem,concedim, regalem, … i dit així té un to de sacrifici constant cap a l’altre i conseqüentment d’aparent anul·lació del jo.
Però també es pot experimentar com: m’escolten i pactem com compartir el temps, cedint al que vull en algunes ocasions i concedint-me alguns capricis que em donen la pau de saber que m’aguanten un mal dia,…
En el Jo no hi cap el Nosaltres, però en el Nosaltres sí que hi cap el Jo.
