No recordo exactament la meva edat, però segur que eren els anys de l’adolescència. El que sí recordo perfectament, és que la meva professora de matemàtiques ens va oferir anar al cinema, fora de l’horari escolar, com si fóssim adults plenament independents, com si nosaltres no fóssim els seus alumnes i ella no fos la nostra mestra. També recordaré sempre que vam anar a veure la commovedora Dersu Uzala.
En aquell moment m’ho vaig prendre amb molta il·lusió i evidentment quan ho vaig dir a casa m’envaïa un sentiment d’importància i de ser protagonista d’una aventura.
Amb el pas dels anys puc valorar aquella experiència del passat, d’una forma molt diferent. Puc veure amb claredat el que va significar per mi aquell moment: una sensació de ser vista, de ser important, una bonica sensació de ser gran, el naixement d’una gran admiració pel cinema, em va motivar a ser bona en matemàtiques, segurament per congraciar-me amb la mestra, és clar, al mateix temps que la humanitat que traspuava la pel·lícula em va fer qüestionar moltes coses respecte a la vida i el que necessitem d’ella…i podria continuar repassant tot els fils conductors que van donar lloc a una petiteta part d’un teixit mental que estava en creació.
Aquella experiència i els seus efectes, és el que em permet creure que un petit canvi, o una situació nova que surt de la rutina, pot modelar la vida de les persones, sobretot dels infants i els joves, donant lloc a un gran canvi en la forma de viure’s un mateix, a partir d’aquell moment.
Us explico això perquè m’agradaria que de tant en tant donéssim valor, temps, espai i consciència a les bones experiències de la nostra història. Us la podria haver resumit amb un: “Vam anar al cine amb la profe de mates”. Seria injust i massa simplificat, oi?
Busquem les experiències “tresor” de la nostra història, perquè hi són i ens defineixen!!!
