Quan parlem d’emocions, tenim tendència a pensar i parlar de les emocions com a positives o negatives, com a bones o dolentes, i oblidem que hi ha emocions que estan en un punt molt central de tot el ventall possible que podem sentir. Tan central i amb tan poca càrrega d’energia o de força, que gairebé passen desapercebudes.
Quan tens l’oportunitat de visitar una exposició i veure per exemple unes quantes fotografies totes juntes, resulta més fàcil reflexionar sobre aquestes emocions que ocupen un lloc central, les emocions de les quals diríem que no són ni “bones” ni “dolentes”. Si visitem una exposició, pot passar que en la nostra ment estiguem fent dos grups i parlem de les fotos que ens han agradat i de les que no ens han agradat, guiant-nos pel to emocional que ens despertaven.
Però, totes quedarien clarament incloses en aquests dos grups?
Ens podem trobar que hi hagi algunes que no sapiguem on col·locar, aquelles de les que diem expressions com: “no em diu res”, “no em mou”, “no em fa sentir res”. Aquestes expressions que utilitzem amb freqüència respecte de moltes circumstàncies de la vida quotidiana, fan referència també a una emoció, encara que sembli més una absència d’emoció.
Aquestes emocions que es troben en el punt central, tenen una intensitat d’energia molt tènue, una intensitat tan baixeta que passa desapercebuda, la ment les elimina, no les té en compte, però igualment són emoció i val la pena preguntar-nos què hi ha quan alguna cosa “no ens mou”. Preguntar-nos què passaria si poguéssim ampliar aquesta “no emoció”
Hi ha realment un punt absolut de zero emoció? El “No em diu res” és real o és un no m’agrada suau o un “no està malament”? De quantes coses de la teva vida podries dir “no em diu res”? Si poguessis mirar amb lupa aquestes coses, seguirien sense dir-te res?
