A partir del moment en què les persones han estat sotmeses a experiències de vida on han tingut por a morir, o han vist morir algú estimat en situacions tràgiques, el món s’experimenta com un lloc molt perillós. Les persones traumatitzades deixen de tenir la llibertat d’actuació que tenien abans.
Aquests efectes devastadors per la ment de les persones traumatitzades s’han representat en el cinema en moltes ocasions, i justament aquests dies està en cartellera una pel·lícula biogràfica de J. D. Salinger, Rebelde entre el centeno, on es pot veure com afecta al comportament i al sentir les vivències traumàtiques. Com es perd la llibertat de ser i de fer el que vols, i com pots arribar a canviar, fins al punt de ser una persona molt diferent de la que eres abans d’aquests fets.
Salinger va escriure el bestseller El guardian entre el centeno, mentre era a la guerra, suportant condicions climàtiques extremes, veient morir un amic seu i havent-lo de treure després del gel, sentint de continu el perill de morir, i segurament aquesta escriptura és el que el va salvar d’embogir irremeiablement, però no va evitar greus ferides emocionals que van fer, entre altres estralls, que no pogués publicar res més. Va escriure altres coses però no podia suportar els canvis aconsellats pels editors, perquè ell no escrivia per agradar, sinó que escrivia el que sentia. Estava impedit de relacionar-se normalment amb la seva dona i els seus fills, mostrant-se fred i faltat d’empatia. Va agafar por de les persones en actitud festiva o dels desconeguts que se li acostaven, dels sorolls imprevistos i de les imatges que li venien al cap. Es va tancar a escriure en una extrema solitud perquè no podia suportar els distractors a la seva activitat. Es va quedar enganxat a una religió sectària, la millor opció per intentar fugir del profund malestar, que evidentment era molt millor opció que l’alcohol o les drogues, on es refugien en moltes ocasions les persones amb aquestes experiències.
Va guanyar-se una fama de misteriós i estrany escriptor. Però no ho feia per fer créixer aquesta imatge de personalitat singular, sinó que ho feia perquè era el que podia fer, no hi havia gaires més alternatives per a ell i la seva ment ferida.
Les ferides emocionals et priven de la llibertat.
