Hi ha pel·lícules que et permeten endinsar-te en altres cultures amb naturalitat, sense disfresses ni escenes dissimulades que suavitzin les diferències amb altres formes de viure. Llenar el vacio de Rama Burshteim és una emotiva mostra no només de la cultura jueva ortodoxa sino de com emocions com la bondat, la innocència i l’esperit de sacrifici, es demostren entre els membres d’aquesta societat.
És una pel·lícula per viure en les interioritats d’una família jueva ortodoxa,les seves tradicions, les seves obligacions i les seves celebracions particulars, on els homes i les dones representen papers socialment establerts amb força rigidesa i dels quals no poden desviar-se.
La protagonista és la filla petita d’una família que acaba de perdre la filla gran en el part del seu nen. Aquesta noieta de 18 anys ha de triar entre acontentar a la seva mare casant-se amb el cunyat vidu i així evitar-li el dolor de separar-se del seu nét, o buscar la seva possible felicitat acceptant un matrimoni amb algú que no coneix, o dir la veritat dels seus sentiments intentant no ferir i alhora mantenir-se fidel als seus desitjos.
En totes les cultures hi ha papers a representar que s’exigeixen de forma més o menys subtilment, segons la necessitat de perpetuar la seva originalitat i segons la por a la novetat que té cada societat. Però també hi ha emocions comunes a totes les cultures, emocions universals que no són pròpies d’una cultura o una altra, sinó que són patrimoni de les persones, com ara l’estimació i el deure moral. Aquestes emocions no són tant imposicions socials com instints humans.
Protegir a l’altre per sobre de tot sempre genera sentiments contrariats i dilemes de difícil elecció. Aquest és un debat emocional que es produeix en l’interior de qualsevol esser humà que viu en una societat on se sent protegit i cuidat, sigui quina sigui la forma com la seva societat porta a terme aquestes conductes de protecció.
Quin és l’equilibri ideal entre el que hem de fer per ser feliços i el que hem de fer perquè els altres siguin feliços? Fer primer feliços als altres garanteix que nosaltres serem feliços? Què hi ha a l’interior de nosaltres que ens impulsa a fer que els que estimem no pateixin inclús a costa del patiment propi?
Intentar omplir el vuit emocional d’algú a qui estimem segurament deu ser instintiu i no cultural.
