Avui la mare està contenta i això em fa pensar que podrem jugar, estic content. Va a la seva habitació i la sento cridar, no sé què li passa, però tampoc estic sorprès, a vegades ja ho fa, deu estar enfadada.
Espero a la sala, desitjant que quan torni li hagi passat. Vigilo. Observo. Quan entra riu, però quan jo també ho faig perquè estic content de veure que ella també n’està, em mira fixament i em diu, molt enfadada, que no anirem al parc d’atraccions que m’havia promès. No entenc què ha passat, potser no he entès la seva rialla en entrar, però accepto de malagana sense deixar que m’ho noti, prefereixo intentar distreure-la, intento que torni a estar de bon humor. Li explico un acudit que he sentit a l’escola i posant-se les mans al cap em diu si no creixeré mai, no ho entenc, potser ja el sabia o potser és que jo no li agrado.
Va cap a la cuina amb passos llargs, sembla un soldat, crec definitivament que avui no serà un dia per jugar, fins que em crida amb una veu dolça des de la cuina i diu que entre tots dos anem a fer pizza per sopar. No sé per què estic il·lusionat i espantat a parts iguals, si m’agrada molt fer pizza amb la mare.
La mare és guai quan està de bon humor, riem molt, però si s’enfada, no sé mai perquè és, perquè el mal humor ve molt ràpidament i també se’n va molt ràpidament, i jo crec que no he fet res. Estic confós, no puc endevinar si vol renyar-me o acariciar-me. Com no ho sé, jo sempre intento caure-li bé, captar la seva atenció contínuament, explicant-li coses divertides, dient-li que està molt guapa, fent-li jo a ella molts petons, ensenyant-li cadascun dels exercicis de matemàtiques que faig, …
Necessito assegurar-me que està bé, el que és més estrany, però, és que quan ho aconsegueixo segueixo estant nerviós, com si no pogués refiar-me del tot, com si sempre estès esperant algun desastre…
No estic segur de res.
