Quantes vegades sentim a dir: “ …però, jo no li vaig pegar mai… ” com si fos el que justifica i demostra una bona conducta envers el fill o la parella. I si “no li va pegar mai”, doncs és fantàstic, però no és suficient per assegurar que hi ha hagut un bon tracte.
Quan el teu pare, la teva mare o la teva parella no veuen el què fas, no veuen el què ets, no veuen el què necessites, no veuen a què dónes valor, no parlen de qui ets, no et protegeixen, no t’ensenyen, et donen una llibertat il·limitada, no et pregunten, no s’interessen pel què fas, tot sembla que els hi està bé sense dir-ho, … cal pensar… perquè quan algú no fa allò que s’espera del seu rol o del que representa per a tu, et fereix igualment, com si t’hagués pegat o maltractat.
Sovint pensem que són pitjors els efectes de la violència i el maltractament, que els efectes causats per tots aquells fets que impliquen “no haver sigut vist”.
Quan no s’ha sigut vist a la infància o durant molt de temps a la vida, s’acaba tenint una clara sensació d’invisibilitat, una estranya sensació de no existir del tot i una forta creença de no merèixer, amb tot el que això implica a l’hora de viure, amb actituds com de no demanar mai ajuda, obligar-se a l’autosuficiència, intentant no cridar l’atenció, no destacar en res, o tenir por a l’èxit.
