Estava llegint una entrevista que li van fer a Tom Sharpe, escriptor anglès que passava llargues temporades a Llafranc i deia: m’agrada Catalunya perquè sou macos i educats i perquè jo no us entenc, cosa que ja em va bé.
Com pot ser que a algú li vagi bé no entendre a algú altre? Potser no entendre als altres quan parlen, ens permet tenir una curiositat més genuïna, més potent i menys condicionada pels estereotips?
És com aquell joc d’anar per casa teva amb els ulls tapats, que fa que aguditzis els altres sentits per orientar-te? En aquest cas, el joc aniria del fet que algú ha esborrat el significat de les paraules que escoltes. No entens quan es diuen t’estimo però saps quan s’estan estimant, no saps quines paraules es diuen per insultar-se però saps com fan anar les mans per fer-ho, no pots desxifrar un “ho sento” però el pots percebre als ulls, no saps si són capaços de dir-se estic incòmode però ho pots veure en les seves espatlles,…
La llengua diu molt de nosaltres, la seva entonació, el tipus de paraules i el seu ordre, les seves frases fetes i els seus modismes, però també és veritat que a través de la paraula diem coses que perden significat o n’adquireixen un de nou, en el mateix instant que són dites, per tant poder escoltar però no entendre em fa preguntar-me per a què pot anar bé? Es veu millor a aquell que no se l’entén? Se’l veu amb més precisió? Es pot sentir amb més claredat la sintonia personal?
Bé, potser a en Tom Sharpe ja li estava bé no entendre’ns, i potser també és veritat que el significat de les paraules no et deixen veure del tot però jo, així i tot, prefereixo entendre. I tu?
