Hi ha persones que són optimistes, diríem que per naturalesa, que traspuen una forma vital i positiva de veure la vida. Bertin Osborne sempre m’ha semblat que era una d’aquestes persones. No el conec, ni m’he parat mai a analitzar racionalment per què tenia aquesta impressió d’ell, però fa uns dies el sentia parlar en el programa d’entrevistes que fa i em vaig quedar amb una frase que penso és una petita, però molt representativa, mostra de l’optimisme amb el qual veu la vida.
Mentre parlava dels fills va dir: “mi mujer todavía está en la edad de reñir”. No va dir “mi mujer es muy gruñona”, ni tampoc “mi mujer es muy inflexible”, ni res per l’estil.
Veieu la diferència? Veu allò que fa la seva dona com una simple conducta, en aquest cas associada a l’edat, i no ho veu com una forma de ser.
I la diferència entre poder-ho veure com una conducta o com una forma de ser, explicaria que veu la vida d’una forma positiva? Doncs una mica sí.
Les conductes es canvien, són fàcilment influenciables per l’edat, per la voluntat o per l’aprenentatge. En canvi les formes de ser són estructures rígides, difícilment les podem canviar i ens proporcionen una idea de perpetuïtat que dificulta la seva modificació.
Una frase senzilla que de rerefons diu: “amb el temps això que no m’agrada canviarà”. Sens dubte, és una frase que forma part del pensament de les persones optimistes.
2 responses to “OPTIMISME”