TERÀPIES ALTERNATIVES ?

Sota aquest nom es poden trobar moltes formes d’actuació que no són considerades científiques, però també es poden trobar moltes formes d’abordar els problemes humans des d’una visió global, ampliada i amb un intent de veure tota la persona sencera.

No sé si necessitem teràpies alternatives o no per aspirar a ser vistos de forma més global, però el que si sé és que necessitem ser mirats com éssers complexos, éssers als que un sistema digestiu que mal funciona pot estar restant forces a un altre sistema corporal o a un altre òrgan, éssers que tenen òrgans que no expressen el seu dolor si no és reflectint-lo en un altre òrgan que està molt allunyat, éssers que quan la seva ànima sent dolor l’expressa en forma de mal funcionament d’algun múscul o tendó, éssers als quals se’ls hi esgota l’energia i el que senten és tristesa, éssers als qui en moltes ocasions els resulta pràcticament impossible distingir un dolor físic d’un dolor emocional, éssers que poden prendre una píndola curativa que els emmalalteix,…

Som éssers altament complexos i meravellosos i crec que així hauríem de ser vistos.

PROVEIR, CUIDAR I ESTIMAR

Quantes vegades hem sentit dir “no t’ha faltat mai res” o “sempre t’he ajudat en tot el que has necessitat” o  “ t’he cuidat quan has estat malalt”…i quantes vegades hem pensat que això era estimació, tot i no haver-la sentit.

Ràpidament pensem que si algú ens dona tot allò que volem o  ens cuida quan ho necessitem ens està estimant, i és així en molts casos, però proveir i cuidar no sempre és estimar. Quan algú ens ha cuidat però no ens ha estimat ho sabem perquè sentim contradicció interna, sentiments contraposats uns amb els altres, com si alguna cosa no encaixés en aquesta informació.

Estimar comporta escoltar, entendre i acompanyar, i després cuidar i proveir.

CRIATURES D’UN DIA


Hi ha paraules que llegeixes molts anys després d’haver-se escrit i segueixen conmovent com si fossin recent pensades:

“ Som tots criatures d’un dia, tant el que recorda com el recordat. Tot és efímer, tant la memòria com l’objecte de la memòria. Està per arribar el moment en el qual hauràs oblidat tot; i està per arribar el moment en que tots s’hauran oblidat de tu. Pensa sempre que aviat no seràs ningú i no estaràs en ningun lloc”

Aquestes paraules del llibre Meditaciones de l’Emperador Marco Aurelio, són les que utilitza Irvin Yalom per obrir un dels seus llibres, en el qual no sabria dir si parla de temes terapeùtics o potser seria millor dir que parla dels grans neguits de la humanitat.

Com diu Irvin Yalom hi ha dos grans reptes que els humans hem d’afrontar que són: que tots hem de morir i que cadascu és responsable de portar una vida plena.

Aquestes són paraules que anticipen l’arribada de la mort, o per contra, aquestes són paraules que donen sentit a la vida?

L’INICI DE TOT PLEGAT

En iniciar una relació, algú potser pot descriure’s dient coses com: “és que jo puc ser molt fera” o “ja veuràs que sóc altament sensible” o “jo sempre vaig amb la veritat per davant” o “tinc una vena salvatge” o “et puc guiar perquè ho facis bé” o …

Tot són descripcions que a l’inici de conèixer a algú ens poden semblar gracioses o interessants, el problema és que no ens adonem que aquest pot ser el primer moment del nostre compromís etern amb quelcom que a la llarga serà el nostre infern.

Si repassem l’inici de les nostres relacions, trobarem moments com aquests, moments que vam decidir que ja ens agraden les feres, que son divertides i que nosaltres també en podem ser, pensàvem que nosaltres som persones que sabem escoltar i que la sensibilitat no ens espanta, i per descomptat quin problema hi hauria que algú ens digui sempre la veritat si nosaltres som persones força correctes, vam creure que tenir una vena salvatge convertiria la relació en un joc d’aventura i reptes, i que algú que ens digués quina és la millor vestimenta o la millor alimentació ens facilitaria la vida.

Aquell moment en que decidim, una mica a cegues i molt entusiasmats, que la descripció és inofensiva i acceptem el repte de conviure amb la persona que es presenta així, és el moment al qual hem de retornar per adonar-nos de què vam acceptar i per preguntar-nos per què ho vam acceptar.

L’inici de tot plegat a vegades és senzill i no per això mancat d’una força sobrehumana que fa que no puguem trencar el lligam que ho manté junt.

CINEMA QUE EMOCIONA

Cinèfils, ens veiem diumenge dia 19 a les 6h de la tarda a Miralles i veiem El cuento de las comadrejas ? Penso que la distracció està assegurada.

Anima’t i vine !!! 669388447

LES LLEIALTATS de Delphine de Vigan

Les lleialtats no són només posicionaments rígids a favor d’algú o d’alguna cosa, sinó que la majoria de vegades són obligacions secretes que ens imposem, i que anul·len el nostre pensament crític, portant-nos al desgast personal, a la pèrdua de la identitat o inclús de la vida.
Delphine de Vigan ho explica en el seu llibre Les lleialtats, d’una manera tan profusa, que commou veure com la infància, des dels primers anys de vida, és ja un terreny adobat per aquestes obligacions.

En un moment del llibre diu: “Per què no vaig dir res? Per què no vaig cridar? Però en el fons ja la sé, la resposta. Sé que els fills protegeixen els pares i quin pacte de silenci els porta a vegades fins a la mort”.

I jo em pregunto: Quantes vegades no entenem el comportament d’un nen i malgrat tot actuem segons la nostra idea de com han de ser les coses? Quantes vegades haurem deixat els nens desprotegits davant aquestes lleialtats que els posen en perill? Es poden entreveure aquestes lleialtats? Si mirem la nostra infància, podem veure com alguna lleialtat ens va fer ser altament vulnerables? És una lleialtat a algú la que va permetre que ens fessin mal?

EL QUE DIEM

El significat del que diem als altres no prové de cadascuna de les paraules que utilitzem, sinó de la combinació personal que en fem. I si les paraules no són escrites sinó que són dites, llavors hem d’afegir dades que encara aporten major significat com l’entonació i la gestualitat.

Quan a vegades sentim que no ens comprenen tot i que parlem clar, o que nosaltres hem malentès un missatge que semblava del tot senzill, o ens posem a llegir un whatsapp posant nosaltres l’entonació que imaginem, hem de pensar quan de tergiversada pot ser la informació rebuda i quines conseqüències pot tenir aquesta traducció tan personal.

Potser millor respirar fons i preguntar-se: Pot significar alguna altra cosa? I si encara que remotament ens ve al cap alguna altra possibilitat, ens podem relaxar, demanar aclaracions, relativitzar-ho, deixar-ho passar, demanar disculpes, somriure,… i finalment entendre que les paraules no ho són tot.

SOLITUD

Quan per por, vergonya o mandra, vas progressivament quedant-te sol, entres en un estat d’apatia que a més a més d’inseguretat sobre tu mateix et fa sentir una tristesa tan profunda que encara fa més difícil tornar-te a connectar amb els altres.

NO

La Esmeralda Berbel en el seu preciós llibre Irse, es fa una pregunta: Com una paraula tan gran només té dues lletres NO? I jo em pregunto i com és que a vegades ens costa tant d’entendre-la si per més gran que sigui, només té dues lletres?

TOTS ELS CAMINS PORTEN A ROMA

Quan jo era petita hi havia una dita que m’entretenia en molts moments. La dita deia que tots els camins condueixen a Roma, i  recordo que m’entretenia pensant, d’una forma molt gràfica, en els possibles recorreguts a fer perquè fos possible arribar-hi. I no sé si és per això que encara avui sempre penso en diferents maneres de fer una mateixa cosa, i si això passa en l’àmbit biològic, encara m’interessa més.

Sabeu que per oxigenar ràpidament la sang, tant es pot aconseguir fent una respiració profunda com  posant-nos a riure?