L’INICI DE TOT PLEGAT

En iniciar una relació, algú potser pot descriure’s dient coses com: “és que jo puc ser molt fera” o “ja veuràs que sóc altament sensible” o “jo sempre vaig amb la veritat per davant” o “tinc una vena salvatge” o “et puc guiar perquè ho facis bé” o …

Tot són descripcions que a l’inici de conèixer a algú ens poden semblar gracioses o interessants, el problema és que no ens adonem que aquest pot ser el primer moment del nostre compromís etern amb quelcom que a la llarga serà el nostre infern.

Si repassem l’inici de les nostres relacions, trobarem moments com aquests, moments que vam decidir que ja ens agraden les feres, que son divertides i que nosaltres també en podem ser, pensàvem que nosaltres som persones que sabem escoltar i que la sensibilitat no ens espanta, i per descomptat quin problema hi hauria que algú ens digui sempre la veritat si nosaltres som persones força correctes, vam creure que tenir una vena salvatge convertiria la relació en un joc d’aventura i reptes, i que algú que ens digués quina és la millor vestimenta o la millor alimentació ens facilitaria la vida.

Aquell moment en que decidim, una mica a cegues i molt entusiasmats, que la descripció és inofensiva i acceptem el repte de conviure amb la persona que es presenta així, és el moment al qual hem de retornar per adonar-nos de què vam acceptar i per preguntar-nos per què ho vam acceptar.

L’inici de tot plegat a vegades és senzill i no per això mancat d’una força sobrehumana que fa que no puguem trencar el lligam que ho manté junt.

CINEMA QUE EMOCIONA

Cinèfils, ens veiem diumenge dia 19 a les 6h de la tarda a Miralles i veiem El cuento de las comadrejas ? Penso que la distracció està assegurada.

Anima’t i vine !!! 669388447

LES LLEIALTATS de Delphine de Vigan

Les lleialtats no són només posicionaments rígids a favor d’algú o d’alguna cosa, sinó que la majoria de vegades són obligacions secretes que ens imposem, i que anul·len el nostre pensament crític, portant-nos al desgast personal, a la pèrdua de la identitat o inclús de la vida.
Delphine de Vigan ho explica en el seu llibre Les lleialtats, d’una manera tan profusa, que commou veure com la infància, des dels primers anys de vida, és ja un terreny adobat per aquestes obligacions.

En un moment del llibre diu: “Per què no vaig dir res? Per què no vaig cridar? Però en el fons ja la sé, la resposta. Sé que els fills protegeixen els pares i quin pacte de silenci els porta a vegades fins a la mort”.

I jo em pregunto: Quantes vegades no entenem el comportament d’un nen i malgrat tot actuem segons la nostra idea de com han de ser les coses? Quantes vegades haurem deixat els nens desprotegits davant aquestes lleialtats que els posen en perill? Es poden entreveure aquestes lleialtats? Si mirem la nostra infància, podem veure com alguna lleialtat ens va fer ser altament vulnerables? És una lleialtat a algú la que va permetre que ens fessin mal?

EL QUE DIEM

El significat del que diem als altres no prové de cadascuna de les paraules que utilitzem, sinó de la combinació personal que en fem. I si les paraules no són escrites sinó que són dites, llavors hem d’afegir dades que encara aporten major significat com l’entonació i la gestualitat.

Quan a vegades sentim que no ens comprenen tot i que parlem clar, o que nosaltres hem malentès un missatge que semblava del tot senzill, o ens posem a llegir un whatsapp posant nosaltres l’entonació que imaginem, hem de pensar quan de tergiversada pot ser la informació rebuda i quines conseqüències pot tenir aquesta traducció tan personal.

Potser millor respirar fons i preguntar-se: Pot significar alguna altra cosa? I si encara que remotament ens ve al cap alguna altra possibilitat, ens podem relaxar, demanar aclaracions, relativitzar-ho, deixar-ho passar, demanar disculpes, somriure,… i finalment entendre que les paraules no ho són tot.

SOLITUD

Quan per por, vergonya o mandra, vas progressivament quedant-te sol, entres en un estat d’apatia que a més a més d’inseguretat sobre tu mateix et fa sentir una tristesa tan profunda que encara fa més difícil tornar-te a connectar amb els altres.

NO

La Esmeralda Berbel en el seu preciós llibre Irse, es fa una pregunta: Com una paraula tan gran només té dues lletres NO? I jo em pregunto i com és que a vegades ens costa tant d’entendre-la si per més gran que sigui, només té dues lletres?

TOTS ELS CAMINS PORTEN A ROMA

Quan jo era petita hi havia una dita que m’entretenia en molts moments. La dita deia que tots els camins condueixen a Roma, i  recordo que m’entretenia pensant, d’una forma molt gràfica, en els possibles recorreguts a fer perquè fos possible arribar-hi. I no sé si és per això que encara avui sempre penso en diferents maneres de fer una mateixa cosa, i si això passa en l’àmbit biològic, encara m’interessa més.

Sabeu que per oxigenar ràpidament la sang, tant es pot aconseguir fent una respiració profunda com  posant-nos a riure?

CINEMA QUE EMOCIONA

Aquest diumenge

 

dia 17 de novembre ens trobarem a Miralles a les 18h per veure Dolor y gloria de Pedro Almodóvar. Més Almodóvar que mai segurament, no us la perdeu.

Truca i vine!!! 669388447

TRIANGLES

Les figures geomètriques semblen simplement dibuixos de línies que van en direcció a un punt on es troben amb l’arribada d’una altra línia que finalitza el seu recorregut en el mateix punt. Punts de trobada gràfics, aparentment sense importància, que donen lloc a un espai tancat.

El triangle és una d’aquestes figures, però amb la particularitat que aquesta és una de les que es tornen perilloses quan passen del dibuix a la realitat 3D de les relacions de parella. I el perill es diu triangulació.

La triangulació es produeix quan un dels membres d’una parella parla, mostra o fa creure a l’altre, que hi ha una tercera persona interessada en ell o ella, de manera que aquell que fins al moment tenia clar que estava amb algú de qui refiar, comença a experimentar inseguretat i desconfiança, preguntant-se sobre la solidesa de la relació.

Quan la presència d’una tercera persona s’allarga en el temps, aquell que pensava que estava en una relació de dos i que es troba ja sobrepassat per la incertesa i la desconfiança, comença a controlar, vigilar i fins i tot espiar a la seva parella. Tant, que arriba a una gelosia difícil d’aturar, sentirà una profunda estranyesa sobre aquest comportament controlador que no havia tingut mai abans i series dubtes sobre la pròpia vàlua.

Quan una persona posa a la seva parella en el vèrtex d’un triangle, comença la destrucció d’aquesta.

JOKER


No és una pel·lícula de por, però sents por en veure-la. No és una por que et porta a volguer-te agafar al teu company de seient i cridar, no. És una por freda, quieta i que et porta fins a l’emmudiment gairebé  quan veus a tot color el retrat del desemparament social.
Sembla que actualment ja hem acceptat que les persones podem tenir problemes greus a nivell psicològic, problemes afectius, relacionals, de conducta o de control d’impulsos, però com diu Joker, seguim esperant que les persones que els pateixen es comportin com si no els tinguessin.