Pel.lícula de Matthieu Delaporte i Alexandre de La Patellière, divertida i interessant alhora. Sencilla de recursos i profunda d’expressió. Directors i actors, aconsegueixen, amb un tema de conversa tan simple com pot ser posar el nom a un nadó, que veiem cinc estils de personalitat molt definits i com interactuen davant d’un conflicte quan estan junts.
Si mires els personatges veus, el que sempre intenta trobar el millor de cada situació i persona, i així no s’ha de posicionar, el que no es posa mai a la pell dels altres i per tant no els pot entendre, la que s’ho calla tot de fa temps i ho diu en el moment més inadequat i amb una intensitat fora de lloc, el que sempre s’agafa a les teories establertes que li donen seguretat a l’hora d’argumentar i defensa-se, la que s’ho mira tot des de la distància sense adonar-se que això mateix és el que la manté en la distància.
Si mires el que passa veus com cadascun d’ells, segons el seu estil, redueix el conflicte quan aquest arriba a un nivell excessiu que podria portar a qüestionar-se si la relació val la pena.
Sens la temptació de pensar: Qui seria jo si estès en aquesta reunió? Podria ocupar el lloc d’algun altre dels personatges i comportar-me com ell? Hi ha algun personatge que no puc ni entendre? Desprès d’aquesta discussió trencaria la relació? Aquestes preguntes ens porten a una mirada interior que ens fa ser més tolerants amb nosaltres i amb els altres en benefici de la relació. Alguns dirien que fer això és hipocresia, però jo crec que és un acte de valor.
