Ja sé que està de moda perdonar. Perdonar inclús sense que t’hagin demanat perdó, però jo d’això en dic: entendre, tolerar, intentar no pensar-hi, deixar-ho córrer, pensar que va ser un mal moment…
I a vegades potser sí que és necessari intentar no pensar-hi, esperant que el temps faciliti l’oblit. Però, el perdó, arribarà només amb el pas del temps?
Quantes vegades les relacions no avancen o ho fan amb desconfiança perquè encara queda en algun raconet del cor, la memòria que algú no hi va ser en el moment de la criança dels fills, o quan algú et va amagar dels amics o de la família perquè no et veia suficientment bo, o quan et van mentir repetidament sobre la finalització de relacions passades,… Intentes per tots els mitjans perdonar-ho, però alguna cosa et fa sentir que allò encara hi és.
La realitat és que perquè la ferida causada pugui ser perdonada realment i es pugui tornar a confiar, cal que el/la causant sigui capaç de fer una reflexió sobre el que va passar. Admetre que va cometre un error que va causar una ferida emocional. Demanar perdó, entenent el dolor causat. Assegurar que no tornarà a succeir, nomenant les raons per les quals es té aquesta certesa. I si és necessari, fer algun tipus de reparació.
Perdonar, oblidar i començar de zero en una relació, només és possible si hi ha reflexió, comprensió dels sentiments de l’altre i desig real de canvi.
