El perfeccionisme no és tan fàcil de veure com pensem. No necessàriament implica ser ordenat i metòdic amb les nostres eines, amb els nostres llibres o amb els nostres horaris.
La persona que té un pla al cap i si s’altera en algun detall ja no el pot portar a terme, també és perfeccionista:
Vull quedar amb els meus amics i quan estic a punt d’enviar el WhatsApp de rigor, penso que el Josep no hi és i li sabrà greu que els altres quedem, doncs res, no els hi dic res i em quedo a casa.
Sempre em truca a mig matí, quan se’n va a esmorzar. No sé per què el dia que no ho fa a l’hora habitual, jo ja penso el pitjor, em començo a sentir malament i neguitós, ja no em puc concentrar en res.
Vull posar en marxa un projecte de vendes per Internet, però és clar si no m’anés bé els meus amics pensarien que no estava ben ideat. Millor ho posposo fins que em vingui una altra idea millor.
Em vull posar a dieta, però clar tinc molts aniversaris aquests mesos. Com tindré massa dificultats per fer-ho tal com s’ha de fer, millor començo més endavant.
Al perfeccionista li és molt difícil suportar la sensació que té quan alguna cosa surt del pla prefixat o esperat. Una sensació lleugera de por a no fer-ho com cal, barrejada amb incertesa moltes vegades acaba impedint qualsevol acció o projecte. En canvi pot suportar millor la seva pròpia frustració o resignació a no fer allò que desitja si no ha de ser perfecte. Prefereix no fer-ho, abans que fer-ho d’una manera que no toca.
Què fa que a vegades actuem com si la perfecció existís?
