Quan som petits necessitem que ens donin permís. Un permís que necessitem per convertir una acció perillosa en una acció possible, per convertir una prohibició en quelcom que es pot fer, necessitem permís per saber que ho fem bé,.. i si ens el concedeixen, podem emparrar-nos a la cadira per agafar el pot de galetes que estava prohibit, o podem prémer a tope el botó de velocitat del nostre cotxe teledirigit, tot i el pressentiment que es pot estavellar.
Quan som grans, les coses no canvien gaire, seguim necessitant aquest permís. Potser ja no dels pares, i potser ja no el demanem obertament, però sí que el busquem en la cara dels altres. Mirem a l’altre interrogant-lo. Esperem el permís de la nostra parella, dels nostres amics, del nostre cap o de la nostra comunitat. El necessitem per poder comprar un cotxe més potent del que necessitaríem, per poder ser suficientment agosarats i deixar la feina de tota una vida, o inclús desitjaríem el permís per tenir un amant.
Si no obtenim el permís, aquest preuat gest de consentiment, les persones sentim culpa, divisió interna, i dubtes inacabables per seguir les nostres intuïcions o necessitats.
Sembla que quan volem que ens autoritzin en el que no podem decidir, som persones insegures, però també ho podem veure com l’expressió d’un sentiment de comunitat i de compromís amb l’altre. Una necessitat d’agradar en el que fem.
