M’agrada veure els agraïments que fan els guanyadors de premis. No sé si és una inquietud professional, intel·lectual o personal o una barreja dels tres. Imagino la dificultat d’agrair alguna cosa que encara no tens, i que potser no tindràs. Penso que d’alguna manera en el moment que preparen el seu discurs s’imaginen a si mateixos com a guanyadors malgrat després potser no en seran. Deu ser difícil això. No sé si això els consolaria, però per mi ser nominats, ja els fa guanyadors, encara que no siguin els primers.
Aquest any en l’entrega dels Premis Gaudí hi va haver una perleta per l’intel·lecte en el discurs d’agraïment de la pel·lícula Rastres de Sàndal. Explicaven que hi ha un verb Indi anomenat Jugat que significa fes el que puguis amb el que tinguis. Fonèticament em va sonar català i vaig somriure pensant en paraules catalanes en terres tan llunyanes. Jugat s’assembla al nostre verb jugar, activitat que també requereix aquesta capacitat de fer el que puguis amb el que tinguis. Però segurament ells no pensen a jugar quan diuen jugat, sinó que pensen a sobreviure, parlen de resistir, d’imaginar, de crear, de reconvertir, de buscar, …
Penso que és una característica innata dels éssers humans, intentar fer el que puguem amb allò que tinguem, tant si juguem com si sobrevivim, però sens dubte es necessita un verb per anomenar aquesta tasca tan difícil quan el que es té és menys del mínim necessari per viure.
