Era molt joveneta quan vaig sentir per primera vegada la frase: “La vida a l’Àfrica no val res”. Hi vaig pensar forces dies i crec recordar que no en vaig treure l’entrellat. Uns quants dies després la frase i totes les preguntes que em generaven van desaparèixer del meu cap. Forces anys després, un viatger i novel·lista la va repetir en explicar un segrest al Sahel. Llavors ja vaig entendre què volia dir, però no és fins avui que li puc donar la importància que la frase mereix.
Quant val la vida? No a l’Àfrica, no, sinó a Europa. Quant val?
Quant val la vida d’aquestes persones que migren de guerres cap a països “civilitzats” que no els protegiran?
Quant val la vida d’aquestes dones que són assassinades per aquells que les “estimen”?
Quant val la vida d’aquells companys d’escola o de feina que comparteixen espai i activitats amb algú que sent tant odi que un dia qualsevol els tiroteja?
Quant val la vida d’aquestes persones que després de prémer un gallet tampoc troben satisfacció a la vida i es poden treure inclús la seva?
Què estem fent perquè la vida vagi baixant de valor de forma tant estrepitosa?
Potser estem donant valor només a allò que tenim. Si tenim molt som valuosos i si no tenim res no valem res.
Potser ja no admirem realment a ningú. Potser ja no ens fixem en l’esforç, en la resistència, en la tenacitat, en l’amabilitat, en la simpatia, en la generositat, en la bondat, en l’altruisme, ni en els dons, les virtuts, o les habilitats de ningú. I és clar que si no ens fem conscients realment de qui som i qui són els altres, ni ens podem estimar, ni podem estimar-los.
No podem donar valor a la vida si no podem estimar.
