Hi ha dies que resulta molt complicat viure bé quan et pares a pensar què deuen estar fent les persones que estan sota el foc creuat de míssils, bombes i altres artefactes que impacten a prop, tan a prop com per morir en qualsevol moment.
Viure sota el soroll ensordidor i inesperat d’una bomba que no saps on ha caigut, però que segur que cau al costat de casa teva. Viure en un carrer on pots veure tot de persones mortes gairebé totes veïnes teves. Viure veient com canvia contínuament la imatge del carrer on vius i que fins ara coneixies com el palmell de la mà. Viure cada dia al minut perquè el següent no saps si arribarà. Viure veient com ho vas perdent tot. Viure amagant la teva identitat per no ser atacat per prejudicis. Viure en silenci per no ser trobat. Viure el dolor pels que ja has perdut sense poder plorar… Clar que tot això no és viure, sinó que és sobreviure, i sobreviure és una forma força diferent d’estar en el món.
Què hem de fer els que vivim en un “lloc de pau”? Què és millor: No pensar-hi i viure bé?, o Pensar-hi i sentir decepció, frustració, impotència, pena, ràbia, …?
Sempre he sigut del parer que cadascú ha de fer tot allò que cregui que està a les seves mans per millorar el món, sense gaires pretensions, però a consciència i sense defallir, i cada dia ho crec una mica més. Però també és veritat que ens ho posen molt difícil. És inclús difícil viure bé en un lloc on no cauen bombes a prop perquè tens la sensació que la realitat és suficientment fràgil com per què en qualsevol moment els esforços per fer un món millor no siguin suficients.
Entre tots hem d’intensificar les nostres accions a petita escala per aconseguir un món més tolerant, menys interessat, més pacífic i més lliure.
