Galeria

QUÈ ENSENYEN LES MARES I ELS PARES?

Avui dia podem veure com els rols de mare i pare, sortosament,  han evolucionat i ja no hi ha les diferències que abans se’ns imposaven culturalment, com que la mare era la cuidadora absoluta del bebè o en el cas de no poder-ho ser aquest paper l’havia de fer una altra dona, o que el pare només intervenia quan aquesta criatura era ja un nen que caminava o inclús molt més tard quan ja era un nen gran o se l’havia de renyar pel seu comportament.

 Però hem d’observar que aquestes diferències en quan a la cura dels nadons també tenen una part que ve marcada biològicament i que no podem negar.  Els homes i les dones tenim un cervell lleugerament diferent,  veiem el món de forma diferent, ens comportem de forma diferent i no ens ha d’estranyar doncs que també ensenyem coses diferents als nostres fills.

Una mare es comunica amb el seu fill des del mateix moment en que sap que està embarassada, i ho fa de forma plenament conscient quan li parla, li posa música,s’acarona la panxa  o fa projectes de futur, i també ho fa d’una forma inconscient quan els successos que aquesta mare viu amb alegria, amb tristesa o amb nerviosisme, li generen interiorment canvis  químics que passen directament al fetus. Com a conseqüència d’aquesta comunicació cal esperar que entre nen i mare ja existeixi un vincle molt fort quan el nadó arriba al món. I quan arriba, també és la mare que l’alletarà, per tant serà la primera proveïdora de menjar, necessitat bàsica per la supervivència en els humans.

Tot seguit arriba un segon moment evolutiu en el que la intervenció de la mare és molt destacada, i on el pare ja pot començar a intervenir.  Aquest nen recient nascut només té una forma d’expressió de les seves necessitats que és a través del cos,  plora,  està irritat,  està tranquil, …,manifestacions que constitueixen un llenguatge per si mateixes i que porten a que el cuidador doni respostes cada cop més afinades i adequades a les demandes. Aquesta comunicació és emocional per una raó purament biològica i és que el nen quan neix evidentment no parla, però si que té un hemisferi dret desenvolupat, que és la part del cervell encarregada de la vida emocional, s’ha anat construint mentre passen els nou mesos de gestació i l’ha anat fent servir per rebre i respondre a la comunicació amb la mare i no serà fins dos anys desprès de néixer que no hi haurà l’hemisferi esquerra desenvolupat, part del cervell encarregada de la raó, on hi ha les paraules, les coses pensades i on s’iniciarà la capacitat de planificació i de decisió. Com la mare ja té construït un vincle amorós molt fort amb el bebè perquè l’ha gestat,  podríem dir que surt amb avantatge a l’hora de continuar-lo i de reforçar-lo, fent que la resta de persones importants de la vida del nadó estiguin en una posició més secundària tot i que igualment important pel seu desenvolupament.

La  mare, biològicament parlant, està més preparada per ensenyar  el llenguatge emocional i la regulació de les emocions i el bebè ho aprèn bàsicament amb ella. Si el vincle és bo i hi ha una bona connexió  la mare sabrà  calmar, consolar, guarir del dolor i el nen aprendrà  que les emocions poden ser intenses i desagradables a vegades, però que tot i així es calmen.

Què ensenyen els pares? L’aventura, el descobriment, l’exploració, l’atreviment. Com la seva intervenció amb el bebè  és una mica posterior, com a mínim nou mesos,  i en algunes ocasions fins que el nen no comença a interactuar amb el somriure o amb xerrotejos, el pare farà un paper diferent al de la mare, que serà més orientat cap a l’exterior, pare i nen  juguen a desafiar al món i a desafiar-se a si mateixos. Són, generalment, jocs més físics i imprevisibles que generen curiositat en el nen i fomenten l’aprenentatge.

Així doncs no ens hem d’estranyar tant quan una mare esta neguitosa si el nen marxa al parc amb el seu pare i li diu: “vés en compte que no es faci mal!” o ”posa-li la jaqueta si fa fred”, o si un pare perd la paciència mentre una mare consola al nen que ha caigut i li diu: “ va vinga, que no passa res!”,  o si motiva al nen a fer una trapelleria una mica perillosa, perquè tot i que actualment els pares ja poden ser molt carinyosos i les mares molt aventureres, la biologia que ve impresa en el nostre cervell té el poder del que és innat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.