Tens….6 anys o 8 o potser 10 i arribes a casa de l’escola, una casa calenteta que té una nevera plena de menjar que t’agrada, tens un llit confortable i un aparell de música modern, en fi moltes possibilitats.
Quan arribes no hi ha ningú, però no és cap problema perquè tens moltes coses a fer.
Malgrat tot, se’t fa llarga l’espera, tens la impressió que cada dia és més llarga la tarda en solitud. Finalment arriba la mare o el pare o els dos i et saluden des de la porta, dient-te hola i pel teu nom. T’aixeques per saludar però ells ja són a la seva habitació a canviar-se de roba i et demanen que vagis a la dutxa. Quan et vols donar compte ja tens la taula posada, el sopar calent i la tele a tota castanya. No parlis ara que és l’hora de les notícies et diuen amb un somriure. Ja estàs fet a aquesta rutina. Sí que t’agradaria explicar el que ha passat avui al partit però no passa res, el que diuen a la tele et sembla que deu ser important, perquè ells se la miren amb molta atenció i en silenci.
Ah! Et diuen com de passada, t’hem apuntat a totes les sortides de cap de setmana amb el grup d’excursionisme, que t’ho passaràs molt bé. Alguna vegada et preguntes com saben ells que ho passaràs bé. I ho diuen tan segurs que no saps com dir que no et ve massa de gust, que preferiries quedar-te amb ells.
Tampoc saps com és que t’animen a continuar a l’equip de futbol, dient-te que ets molt bon jugador, si ells no t’han vist mai jugar. Realment… és estrany.
A vegades t’agradaria que et miressin amb una mica d’atenció, i esperessin que diguis alguna cosa, però això no passa mai, ni quan tens bones notes, ni quan aquestes baixen una mica, ni quan el partit va bé ni quan t’han fet la guitza a l’escola, ells troben tot el que fas com el més normal, ja anirà fent, es diuen un a l’altre…
Què falta???? Doncs falta l’essencial, falta el nen. Per ser feliç i creure en tu mateix, és necessari ser vist en profunditat i sobretot ser vist emocionalment.
