A vegades pot semblar que en la nostra història de vida només hi ha aquells records negatius que ens han marcat. Records d’allò que ens va causar malestar, ferides incurables i creences que ens fan veure el món com un lloc perillós.
I ens podem preguntar on són els records bons i tots aquells fets que com a persones ens han fet sentir forts, cuidats o valuosos? No hi són aquests records positius? Ocupen un lloc més amagat de la nostra ment? No es memoritzen amb la mateixa qualitat que els records negatius? No hi ha tants records bons com dolents a la nostra memòria?
Si observem com som els humans en néixer segurament trobarem una resposta per cadascuna d’aquestes preguntes.
Som éssers indefensos durant un grapat d’hores, de dies i d’anys. Tardem moltíssim a ser autònoms i forts. Per tant hem de pensar que nosaltres i el nostre sistema nerviós passem un munt de temps intentant sobreviure en un món que té tota l’aparença de ser molt perillós. Només néixer ja hem de cridar suficient per ser escoltats, demanar insistentment perquè sàpiguen que volem menjar, quan tenim fred hem d’esperar que algú també en tingui i ens tapi, que algú s’adoni i ens protegeixi de les manotades d’algun germà, que vegin que ens estem ennuegant i no s’espantin més que nosaltres, que ens expliquin que el mal de panxa no és per sempre ni ens destruirà, que algú ens doni una mà quan se’ns acosta un gos més alt que nosaltres, que algú ens expliqui que el soroll d’una moto no és necessàriament quelcom terrorífic, que els crits són veus que després es calmen, que un cop de porta no significa quedar-se sol per sempre,…
La indefensió és la que fa que els records semblin negatius, i no podem oblidar que, els éssers humans vivim molt temps espantats i sense poder fer gran cosa.
