És possible que intentem en més d’una ocasió estar a favor o en contra de les relacions en les xarxes socials, intentant definir-nos com defensors o detractors d’aquest tipus de comunicació en front del més tradicional de veure’s en persona.
Com diu Le Corbusier quan parla d’arquitectura i de la relació que hi ha entre les diferents peces d’una construcció: la relació entre elles és allò invisible que fa del conjunt una obra singular. Es a dir, que l’esperit d’una construcció esta també en l’espai no construït, i no només en cadascun dels seus components.
En les relacions passa una mica el mateix, dues persones poden entendre’s en el sentit ampli de la paraula, perquè saben que comparteixen valors, aficions, formes de ser, però aquest entendre’s és diferent si la comunicació és via xarxes socials o si s’està compartint l’espai físic personal. El mitjà imposa unes condicions que poden fer canviar la relació, i que de fet son tan importants que la defineixen. Les persones son les mateixes però el conjunt és diferent.
El contacte, la mirada, l’olor, l’escolta, són aspectes molt energètics de la comunicació, que s’expressen en aquest espai aparentment vuit atorgant valor a cadascuna de les persones que intervenen. Percepcions immediates que s’experimenten genuïnament, abans de passar per filtres interpretatius que sí es necessiten en els missatges escrits. De fet el següent pas en una relació on-line sempre és aquesta aproximació, aquest tête-à-tête, on el corrent energètic entre un i l’altre acabarà definint el futur relacional.
Benvingudes siguin les xarxes socials per les mil oportunitats relacionals que ens ofereixen i perquè cadascuna d’aquestes oportunitats, ens fa desitjar contactar físicament amb l’altre. Així doncs les podem veure com perfectament complementaries?