Ha marxat i estarà fora uns mesos. Ara conduirà un camió i estarà fora tota la setmana. L’he conegut per Internet, és d’Oslo. Té una nova feina i viatjarà contínuament a la Xina. Les vacances les dedica a la seva dona, està casat. L’han destinat a Galícia ens veurem poc, de tant en tant ell vindrà i altres vegades hi aniré jo. Estudia a Canadà i està molt enfeinada. Som una parella moderna i cadascú viu al seu pis, ens veiem quan ens interessa….
Totes aquestes situacions relacionals posen en joc l’amor a distància i obliguen a posar en marxa mecanismes de contacte nous, que a vegades funcionen i a vegades no, i això no ve donat només per les possibilitats tecnològiques, que avui en són moltes, sinó per aspectes més subjectius i misteriosos.
Què ens passa a les persones quan hem d’estimar a kilòmetres de distància? Què sentim enyorança, tristesa,… i en resposta a aquestes emocions, als sentiments que les acompanyen i al tipus de persona que som, se’ns activen dos tipus de resposta. O bé intensifiquem el contacte o ho intentem, fent trucades contínues, WhatsApps a dojo, Skypes inacabables, trobades furtives,.. O bé desactivem la part emocional que té a veure amb la persona enyorada i deixem de sentir aquesta emoció, passant a viure com si no existís els dies que no hi és. Se sent un buit estrany, però no se sent enyorança ni tristesa, que en moltes ocasions són més difícils de suportar.
Tant si sentim molt com si passem a no sentir res, ens desequilibrem emocionalment i no podem fer una vida tranquil·la. No estarem centrats ni serem eficaços en el dia a dia.
S’ha d’intentar aconseguir un equilibri en el nivell de contacte perquè les emocions es puguin suportar sense desestabilitzar. Si aconseguim l’equilibri emocional amb una enyorança adequada, aquesta mateixa enyorança reforçarà la relació i la farà funcionar.
