La vida quotidiana porta a actuar de forma rutinària i aquesta rutina que diu tant de nosaltres és el que acabem considerant com la millor forma de fer les coses. Podríem fer una llista inacabable de rutines: ser ordenats, portar una agenda atapeïda sense espai per l’espontaneïtat, no fer plans amb anticipació, estar tot el temps connectat amb els amics, no fer trucades telefòniques gairebé mai, fer esport de bon matí o no fer-ne, anar a dormir a una hora concreta o quedar-se adormit al sofà, estar tot el temps acompanyat o preferir les activitats individuals, llegir el diari tranquil.lament tot esmorzant, no moure’s de casa o viatjar incansablement d’un costat a un altre … totes elles fàcilment justificables per cadascuna de les persones que les practica i gens criticables quan fan de la nostra vida un lloc agradable.
Però a les vacances totes aquestes rutines es trastoquen. Passem a conviure totes les hores del dia, o moltes més de les habituals, amb altres persones, persones a les que creiem conèixer sobradament com la nostra parella, els nostres fills, els nostres familiars o els nostres amics, i ells passen a conviure amb nosaltres, sense adonar-nos que tot i que sabem qui som i qui són ells, moltes vegades no som massa conscients de com funcionem en el dia a dia, no fem reflexió i menys autocrítica ni canvi. En la convivència és quan experimentem quan de necessàries sentim les nostres pròpies costums i allò que semblava un simple hàbit el sentim com una necessitat imperiosa. Un funcionament que no podem deixar de fer i que, a més, tothom ha d’adoptar.
La rigidesa i l’obstinació en les nostres rutines, s’expressa en el propi cos. Ens adonem que no podem deixar de fer allò que considerem la millor forma d’actuar. Perceben sensacions desagradables en el moment de sentir la contrarietat perquè l’altre vol alguna cosa diferent. Estrenyem les dents si ens veiem obligats a esmorzar amb algú que ens parla quan a nosaltres ens agrada el silenci al matí, esbufeguem si algú ens obliga a anar a dormir al llit quan a nosaltres ens agrada dormir-nos al sofà, patim inquietud a les cames quan no podem sortir a córrer perquè no s’han previst activitats esportives, estem apàtics perquè no fem res de nou si es fan vacances de relax…
Si no ens flexibilitzem en les nostres costums i amb les dels altres, i aquests no ho fan amb les nostres, aquestes sensacions ens produeixen un estat general de tensió que acaba convertint-se en estrès. L’estrès ja no és només una sensació desagradable, sinó un malestar permanent que ens fa pensar que no podem suportar res o ningú per més temps.
El que provoca ruptures postvacances no són els diferents costums entre uns i altres, sinó la rigidesa en mantenir-se cadascú en les pròpies.
