Sant Jordi sempre és un dia de celebració per mi. Passejant entre les paradetes de llibres i roses inauguro la primavera, la meva primavera, no la meteorològica. Celebro la vinguda del temps de la llum, dels dies llargs i temperats, del passeig bora el mar amb olor de sal i remor d’onades, de meravellar-se amb els recentment estrenats colors de la natura, de la contemplació dels carrers i de les converses de terrassa.
És un dia en què m’entreté imaginar què llegirà la gent i què els atraparà un munt d’hores, perquè llegir tracta d’això, de quedar atrapat en un altre món, atrapat per voluntat pròpia, amb consentiment.
També em pregunto sovint per què hi ha persones que no gaudeixen de les paraules escrites, per què no queden captivades per cap text.
Se m’acut que podríem imaginar un joc on les paraules fossin escrites i llegides delicadament al damunt de la pell de la persona que estimes o de la persona que desitges. Paraules amagades per les infinites corbes i raconets del cos o escrites amb sucs de fruites de diferents colors i textures, o potser dibuixades amb plomalls que no deixessin més rastre que la sensació viscuda.
Llegiríem tots llavors?… Esperaríem el dia de Sant Jordi amb delit per poder llegir i ser llegits?
