Ser bons pares no assegura que els teus fills no facin coses que a tu et desagraden o consideres que són faltes de respecte o que inclús puguin ser actes molt greus contra ells mateixos o contra els altres.
Fer-se la pregunta de si som bons pares, o de si potser hem fet alguna cosa incorrecte és molt sa, sobretot si ens fem la pregunta per investigar honestament la nostra conducta i poder-la millorar si cal, però sempre recordant que, els fills són producte del què tu els hi has ensenyat, del què han heretat, del seu temperament i personalitat, del què aprenen al cole i de totes les seves experiències i per tant, sovint poden actuar de manera com tu no els hi has ensenyat, i encara que et sorprenguis a vegades per alguna de les seves conductes, no vol dir que tu no ho hagis fet bé com a pare.
Ser bons pares, no és una actuació puntual que fas un bon dia i…tatxan…ja tens un fill ideal. No, no, ser bons pares és un procès, un anar fent, ben bé com una cursa de resistència.
Ser bons pares o fer-ho bé com a pares, consisteix a no cansar-se de posar límits correctes, a no defallir davant les repeticions de conductes a corregir, en escoltar i alhora resistir en el manteniment d’un càstig, en tenir paciència i tornar-los a recollir tantes vegades com calgui, en fer-los responsables encara que això comporti riscos, en encoratjar-los a ser cada dia millors, en fi, quelcom que no s’acaba mai.
