Avui llegia aquestes boniques paraules de la @Bel Olid: “Faré tard, avui, deu minuts. Els deu minuts que em calien per dir-te que avui també m’agrades. Que avui també et vull a prop. Que t’he mirat bé, que t’he resseguit, i sí, estic segura que t’estimo i no és la inèrcia de l’anar fent. Que no és rutina si, quan arribi, et faig un petó”.
Les paraules que llegia m’agradaven molt, fins que he arribat a la paraula inèrcia que m’ha fet sentir un puntet de desencís, no amb el text, sino amb la realitat.
La inèrcia és una qualitat de les relacions de llarga durada i, tot i que pot ser positiva, també és perillosa. Un dels efectes perillosos d’aquesta inèrcia en les relacions és que fa que les paraules dites de continu, cada dia, sense pensar-les, perquè ja fa temps que les vam sentir i d’alguna manera sabem que encara són certes, perdin sentit, perdin la força i el significat. Aquestes paraules potser són certes però ja no tenen energia, l’energia d’una nova valoració, d’una consciència actualitzada.
A vegades escoltes a algú que quan rep un elogi d’un recent conegut diu sentir-lo en la mateixa pell com una paraula que és viva, que arriba al cor o que inclús pot enamorar, i tot i admetre que no és diferent de la paraula que escolta cada dia de la seva parella, la sensació viscuda és totalment diferent. Ara aquesta paraula és vitalitzant tot i tenir les mateixes lletres i dir-se en el mateix context.
El fet que la mateixa paraula ara provoqui sensacions diferents és conseqüència que està dita com es diu el primer cop, el resultat de les primeres emocions. Són paraules dites des de la presa de consciència actualitzada de l’altra persona, pensada i sentida en present.
No ens enganyem, hem d’actualitzar el nostre vocabulari amorós des del present si volem que les paraules, a més a més, de ser certes també arribin a l’altre.
Gràcies Bel.
