Si després de les vacances et trobes a algú que et diu, així com qui no vol, que has guanyat uns quilos de més, t’empipes bastant, encara que t’ho hagi dit com si no tingués gaire importància, perquè t’ho diuen amb un tímid somriure i amb un to, com de compassió. Però ja t’ho han dit i et senta fatal. I arribes a casa dient: “A veure!!!, si jo no li he demanat com em veu, perquè m’ha de dir que he guanyat pes?”
Doncs, és que no ens agrada la crítica, i més si no la demanem, però anar per la vida agafat fèrriament a no ser mai criticats ens pot portar a no veure la realitat, la realitat personal i la realitat que els altres veuen en nosaltres.
Si la crítica és sobre el fet que hem guanyat pes, doncs potser podem viure grassonets sense massa problemes, ni greus conseqüències, però si la crítica és sobre que tenim mal caràcter, o sobre que només mirem per nosaltres, o sobre que no ens preocupem prou per a l’altre, doncs pot passar que a base de no voler sentir la crítica no ens hi fixarem, no canviarem res i ens quedarem sols.
Les crítiques no ens les hem de prendre massa en serio, però les hem d’escoltar. Escoltar amb un cert grau de distància emocional, sabent que una part del que ens diuen, obeeix a la forma de veure les coses d’aquell que ens fa la crítica, però també tenint en compte que segurament hi ha quelcom en nosaltres en què fixar-nos i modificar si cal.
