“M’ha deixat, quanta pena, no ho puc suportar. Diu que li agrado molt però que té molts problemes i no pot estar per mi. Ah¡¡ No, no, m’està trucant. Quina alegria, per fi¡¡¡ Diu que vol estar sempre amb mi, però que no pot evitar enfadar-se que ell és així i que no pot demanar-me que jo ho entengui. Vol estar tot el temps per mi i no compartir-me amb els altres. Em vol demostrar que m’estima però quan jo insisteixo a veure’l o que m’expliqui el que li passa, no estic respectant el seu temps i el seu espai i llavors no pot evitar enfadar-se amb mi…”
“No entenc res, ara si, ara no. Em pregunto contínuament, com pot ser. Tot el dia que hi penso, no puc fer res més, ni estudiar ni res. Si s’enfada, és perquè és una persona molt sensible que de petit ho va passar malament, és clar que jo l’entenc i el puc ajudar, jo faré que la seva vida sigui millor, estarà orgullós de mi. Faré el que calgui perquè estigui de bon humor i oblidi les seves penes. Els meus amics no entenen que jo estigui sempre pendent de les seves trucades, de les seves anades i vingudes, i no els hi cau bé però és perquè no el coneixen en profunditat com jo, així que m’hi vaig apartant, si no l’entenen i a més em critiquen no m’interessen….”
Aquest és un dels possibles diàlegs d’una relació patològica molt comuna entre joves dels nostres temps. Un dels personatges està aprenent a ser submís, a desconnectar-se de les seves necessitats i a perdre la noció de qui és. L’altre personatge està fent la carrera de maltractador.
Avui dia, tenim a l’abast tota la informació i tota la formació necessària per veure aquests comportaments i tot i així, no només no hem aconseguit reduir aquests diàlegs sinó que han augmentat i podem observar un altre fenomen que va més enllà, que és que cada cop més hi ha més noies aprenent a ser maltractadores i més nois aprenent a ser submisos.
Oblidem-nos del gènere i cuidem dels nostres joves. Preguntem-nos quins models estem ensenyant als nostres fills. Com a pares què els estem ensenyant? Què estem permetent? Què és el que no estem veient?
Cuidem-los. Cuidem-los i no abandonem mai aquest privilegi que com a pares tenim de poder-los cuidar.
Parlar amb ells i escoltar-los. Observar com parlen de les seves relacions i com es relacionen. Dialogar sobre el que és correcte i el que no. Reflexionar sobre les emocions i com són les ferides emocionals que es poden causar als altres quan no els respectem o les que ens poden causar quan no ens respecten.
I sobretot no ens enganyem, no hem de cuidar només als que aprenen submissió, sinó també els que aprenen a ser maltractadors. Els dos són víctimes de mals aprenentatges que per canviar-los necessiten per sobre de tot estimació i comprensió.
