Sents molta tristesa quan escoltes que hi ha persones joves que s’han suïcidat. Tristesa quan penses en les angoixes prèvies que aquestes persones han hagut de suportar. Tristesa quan penses en les possibilitats perdudes, en allò que podien haver fet a les seves vides i ja no serà possible. Tristesa quan penses en les persones que queden i la culpa, la impotència i el desconcert que senten.
Les persones que se suïciden o que ho intenten, són molt incompreses, perquè sobre el suïcidi hi han moltes idees equivocades que és donen per verdaderes i que fan parlar sobre aquest fet d’una forma força trivial.
Les malalties físiques, corporals, tenen símptomes per tots coneguts. Si tenim artrossis patim dolor, si tenim gota se’ns inflama una articulació, si tenim grip tenim febre o cansament muscular, i així podríem parlar d’un munt de trastorns i símptomes associats. Malauradament les malalties mentals i els seus símptomes no són tan coneguts popularment i d’alguna manera als símptomes senyals d’alarma se’ls considera manies o crides d’atenció.
Quan la ment no ens funciona adequadament o està emmalaltint els símptomes no són dolor, inflamació o febre, sinó que són ansietat, idees obsessives, pors o idees de suïcidi, entre molts altres.
Perquè una persona pensa en el suïcidi?
Per que està malalta, ni més ni menys. Ningú que està sa pensa ni per un moment marxar d’aquest món. La idea en si mateixa és el símptoma de malaltia.
Com s’arriba a pensar en suicidar-se?
Des de la depressió es pot entrar en un estat absolut de desesperança, on res sembla tenir sortida, no hi ha cap esperança, i tot i que es podria pensar que la persona no pot tenir l’energia suficient per portar-ho a terme perquè està molt apàtica, internament pot haver molta agitació i en un moment fer allò que porta temps pensant.
Des de malalties mentals que cursen amb molta ansietat i inquietud es pot arribar al suïcidi, desgraciadament sense pensar-hi massa, amb l’interès desesperat de desfer-se del malestar.
Des d’una adolescència tempestuosa on el noi o la noia no entenen res del que els passa però es poden sentir molt desconcertats, incompresos, decebuts i no comentar-ho a ningú. Alguns d’ells passen per estats emocionals molt intensos amb pensaments estranys que els poden fer creure que no són dignes de ser estimats i que els fan voler desaparèixer i la impulsivitat pròpia de l’edat els ajuda a portar a terme l’acció.
Des del que popularment es coneix per “tenir veus” i que poden ser al·lucinacions auditives simptomàtiques de malalties com l’esquizofrènia o el que en diem dissociació que és un trastorn molt poc conegut però que també es pot presentar com una veu interna que pot obligar a la persona a suicidar-se, i que per més increïble que sembli pot inclús dictar a la persona la forma com fer-ho.
Com es pot evitar?
Si no se’n parla no es pot evitar, i si se’n parla simplement tenim alguna opció, tot i que mai tenim tant control de l’estat mental de ningú com per aconseguir que no passi.
Parlar del suïcidi ajuda a entendre que és un símptoma de malaltia, que la millor i més ràpida intervenció és la farmacològica. Permet fer reflexionar a la persona que ho hagi pogut pensar que ha de demanar ajuda perquè no és una idea pròpiament seva que forma part d’un estat mental equilibrat. També permet que la persona que escolta a algú parlar sobre aquesta possibilitat entengui el patiment i li doni acollida, suport i estimació.
El que garanteix que algú no es suïcidi és que la idea no existeixi en el seu pensament.
