Les lleialtats no són només posicionaments rígids a favor d’algú o d’alguna cosa, sinó que la majoria de vegades són obligacions secretes que ens imposem, i que anul·len el nostre pensament crític, portant-nos al desgast personal, a la pèrdua de la identitat o inclús de la vida.
Delphine de Vigan ho explica en el seu llibre Les lleialtats, d’una manera tan profusa, que commou veure com la infància, des dels primers anys de vida, és ja un terreny adobat per aquestes obligacions.
En un moment del llibre diu: “Per què no vaig dir res? Per què no vaig cridar? Però en el fons ja la sé, la resposta. Sé que els fills protegeixen els pares i quin pacte de silenci els porta a vegades fins a la mort”.
I jo em pregunto: Quantes vegades no entenem el comportament d’un nen i malgrat tot actuem segons la nostra idea de com han de ser les coses? Quantes vegades haurem deixat els nens desprotegits davant aquestes lleialtats que els posen en perill? Es poden entreveure aquestes lleialtats? Si mirem la nostra infància, podem veure com alguna lleialtat ens va fer ser altament vulnerables? És una lleialtat a algú la que va permetre que ens fessin mal?
