Quan ens enamorem d’una persona, generalment ens enamora un aspecte concret d’ella que d’alguna manera omple un vuit nostre, un desig incomplert i ens agrada tant que la comencem a idealitzar. Inconscientment intentem fer que els altres aspectes de la persona encaixin amb els nostres gustos i comencem a idealitzar-la, pensem i pensem en ella, suposem que fer algun projecte amb ella serà fantàstic, o tenir una vida en comú serà màgic o tenir una relació serà reconfortant.
Tot el que estem imaginant és una fantasia que potser no es correspon en res a com és l’enamorat. No estem construint aquests desitjos sobre la realitat sinó sobre la nostra imaginació. Amb tots aquests pensaments haurem ampliat exponencialment les qualitats de l’altre i reduit fins al punt de fer desaparèixer tots aquells detalls que no encaixen amb nosaltres i que consideraríem que són defectes irreconciliables amb el que volem.
La idealització és una acció de l’hemisferi dret, el de les emocions on el raonament no hi té cabuda. El temps, però, farà que la raó comenci a treballar i, si tenim valor de fer autocrítica, inicialment ens sentirem enganyats però desprès veurem clar que l’altre no és el que pensàvem, perquè de fet l’hauríem estat creant a partir de poques dades reals i d’un munt d’il·lusions. El miratge desapareixerà i veurem a l’altre tal com és.
La idealització s’ha d’entendre com un procés natural, però s’ha d’estar alerta de no fer volar coloms massa temps.
