Un grup de persones diverses es reuneixen al capvespre d’un dia d’estiu, una gran morera de llargues branques assenyala el lloc de reunió, multitud de fulles verdes es mouen refrescant l’ambient, una sensació revitalitzant condueix a la reflexió.
És només un divertiment això de reunir-se, parlar, riure, divagar, callar, criticar, escoltar, explicar… o és quelcom més profund que va forjant amistats?
Totes les persones sociables, que gaudeixen de la reunió amb els altres, tenen molts amics? De que depèn la quantitat de coneguts o d’amics que un té?
El grau d’intimitat és el que assenyala la diferència entre tenir molts coneguts i tenir molts amics. Hi han persones molt hàbils socialment, que saben parlar de moltes coses, que saben mantenir l’atenció d’aquells amb qui estan i que saben interessar-se pels altres. Són persones extravertides. Però les persones extravertides no necessariament tenen molts amics perque això depèn de l’exposició personal que un fa als altres. Anem convertint els coneguts en amics quan som capaços de parlar sincerament de nosaltres mateixos, d’explicar intimitats, trets personals i no nomès quan som capaços de parlar de milers de qüestions.
Pot una persona reunir-se amb altres i assegurar que no se sabrà res d’ella pel fet que no explica intimitats? Tot el que sabem d’una persona és a través del que diu amb paraules? Segur que no, la presència, els actes, la gestualitat, la mirada, tot parla d’algun aspecte ocult de cadascun de nosaltres, que fa que de vegades establim relacions que en diriem d’amistat, sense que entre aquesta persona i nosaltres hi hagi hagut massa paraules de caire personal.
