També això passarà, és el títol d’una novel.la de Milena Busquets sobre el dol per la mort de la seva mare, amb la particularitat que sembla la biografia d’un bocí de vida d’una dona en el qual, aquest fet, és un fet més entre els altres, però a mesura que vas llegint t’adones que és la descripció de l’estat de setge en què et trobes emocionalment quan estàs de dol i la vida que aquests sentiments et deixen portar.
El somriure no apareix perquè els músculs amb prou feines responen a ordres que semblen com oblidades, les neurones no tenen ja aquesta emoció en els seus registres i per tant no permeten riure. Les paraules no surten de la boca, gandulegen, només estan en l’ànima. El cos va lent, les passes curtes i el cap cot. Els xiulets ja no sonen dins el cap. Les tasques són menys precises i tot fa mandra. I no parlem de les llàgrimes que brollen sense motiu i en el moment més inesperat. El que abans feia delir, ara ni es percep. El que abans impulsava la mà per ser tocat ja no motiva.
Sort que hi ha espais protegits que, sense saber com, constitueixen una alliberació. I passa que mentre treballes o en el transcurs d’una bona conversa, recuperes qui eres, sents com senties i no recordes que res hagi passat, fins que també això s’acaba i irremeiablement tornes a un estat que de cap manera pots reconèixer com teu.
I malgrat tot, com diu la Milena, També això passarà.
