A vegades quan llegeixo sobre trauma, sobre com és la vida de les persones que han estat traumatitzades, em meravello dels matisos amb els quals aquestes persones poden arribar a descriure les seves vivències. Matisos sensorials que quan t’arriben a l’ànima pots inclús sentir el que van sentir, i horroritzar-te i compadir-te i inclús plorar.
El següent relat és l’explicació que fa un nen maltractat pel seu pare, quan aquest ha de cuidar d’ell i de la seva germana, perquè la mare ha marxat uns dies fent cas omís del que sap, i és que el pare fa por als nens: “El silenci creix. Ho notem els tres, aquest silenci no és dels que es poden dissoldre, és dels que duran tota la vida. Es pot dir alguna cosa, es pot parlar, però el silenci no cessa”
Que curiós que el silenci, que el tenim com aquell espai on no hi ha res, sigui alhora tan feixuc i tan imponent, que ni les paraules el puguin fer desaparèixer.
És una experiència doble i contraposada que senten moltes persones traumatitzades, mentre poden escoltar paraules poden estar sentint silenci, i no qualsevol silenci, sinó el que va carregat de les pitjors premonicions.
